El nostre progrés com a éssers humans té una correlació directa amb la nostra capacitat d’observació, amb la nostra presència, amb la nostra atenció, cosa que ens obliga a sortir de nosaltres mateixos i del nostre cabal de pensaments i prendre consciència de tot allò que ens envolta. Des d’aquest punt de vista, si observem el nostre tracte amb les persones que ens envolten, podrem tenir una mínima idea tant de les actituds que ens abelleixen envers els altres, com d’allò què possiblement en rebrem.
En la mesura que els altres ens complauen o ens incomoden, podrem adonar-nos de les actituds que ens complauen o ens incomoden de nosaltres mateixos. En la mesura que siguem capaços d’esbrinar el perquè d’aquesta complaença o d’aquesta incomoditat, haurem rebut el missatge que l’altre tenia per a nosaltres. Alhora, en la pràctica d’aquest exercici coneixerem fins a quin punt el nostre tracte amb l’altre és interessat o és gratuït.
Veurem que és interessat, si fem quelcom esperant que l’altre faci alguna cosa. Quan fem un regal, per exemple, esperant que arribat el moment l’altre faci el mateix amb nosaltres i ens incomodem si no ho fa, en definitiva, si ens molestem quan els altres no fan allò que esperem.
Estimar -ho sabem- és un acte gratuït, sense condicions, sense esperar res a canvi. Si el nostre amor espera contrapartida, és que no és amor, sinó una pura transacció comercial. Observem fins a quin punt pensem que la nostra felicitat depèn d’allò que faci o no faci l’altre, i tindrem la mesura d’on posem el cor i on centrem la nostra esperança.
La confiança absoluta en allò que ens ha creat, ens sustenta i ens estima des de sempre, ens dóna la seguretat que mai no ens ha de mancar res i, per altra banda, la llei de la reciprocitat ens diu que recollim només allò que sembrem. No hem de sembrar esperant la collita, sinó que hem de confiar que la collita s’esdevindrà sempre.
Una manera pràctica d’estimar consisteix a no fer a ningú allò que no voldríem que ens fessin a nosaltres. Estimar és un acte de servei, de rendició, de desig de fer feliç l’altre. De vegades tenim la sensació que si donem molt, ens buidarem. I aquest és el nostre gran error. Tinguem confiança, perquè tot allò que donem ens tornarà multiplicat, però, atenció!, no perdem mai de vista que ens tornarà multiplicat tot, tant si és positiu com negatiu, tant si és beneficiós com perjudicial.El nostre màxim objectiu per avançar, consisteix a estar ben centrats en el present, per poder adonar-nos d’allò que precisen aquells que ens envolten, i a fer tot el que estigui al nostre abast per donar-los-ho. Així, amb la mirada sempre en l’esguard de l’altre, farem florir la nostra essència veritable, allò pel que hem estat creats, esdevindrem amor en estat pur.
