Un home estava ajagut a la vora d’un camí. No estava ni ferit ni mort, sinó únicament una mica polsegós.
Un lladre en veure’l es digué:
- Segur que és un lladre que s’ha adormit. La policia vindrà a cercar-lo. És millor que desaparegui abans que arribi.
Una mica més tard, un borratxo se li acostà tentinejant i li digué:
- Mira què et passa per no aguantar la beguda! Que et vagi bé, company! I la propera vegada, no beguis tant!
A continuació arribà un savi. Se li acostà i es digué:
- Aquest home està en èxtasi. Meditaré al seu costat.
És molt saludable saber que, per norma general, acostumem a pensar que els altres funcionen com nosaltres mateixos, és a dir, els veiem com una projecció nostra. Això vol dir que sempre que critiquem o judiquem algú, ho fem des de la nostra manera de ser que no té perquè tenir a veure amb el capteniment de l’altre.
Nosaltres no podem saber com és una altra persona, és més, no podem veure en els altres res que no hi hagi en nosaltres mateixos. Funcionem i sabem només per allò que nosaltres som, tot i que tendim a projectar en els altres els nostres pensaments i, des d’aquesta convicció, gosem interpretar, criticar, judicar i condemnar els altres.
Aquesta manera de fer dels humans és una font de malentesos i de creences falses, que ens impedeixen relacionar-nos des de l’objectivitat. Mentre creguem que els altres són o pensen com nosaltres, estem condemnats a viure en un terreny relliscós que moltes vegades ens portarà al conflicte.
Només quan reconeixem que cada persona és un ésser únic i irrepetible, i ens revestim de respecte, serem capaços de poder aprendre tot allò que els altres tenen per mostrar-nos i, alhora, serem un lliçó viva per aquells que ens envolten.
No caiguem en el parany de pensar que ho sabem tot de tothom. Només sabem allò que hi ha dins nostre i, dissortadament i, a causa de la nostra minsa introspecció i dels pocs espais de silenci que cultivem, amb no massa detall.
Quan critiquem o judiquem algú, la crítica i el judici van sempre dirigits a nosaltres mateixos. Sapiguem que cada vegada que qualifiquem una persona, ho fem amb la mesura amb la què ens qualifiquem a nosaltres mateixos. Això que d’entrada ens pot contrariar, podem convertir-ho en un gran bé, perquè, si hi posem atenció, ens permetrà conèixer-nos a través de les nostres crítiques i dels nostres judicis d’altri. Únicament l’amor que és comprensió, que és respecte, que és servei, pot alliberar-nos de l’engany de la nostra pròpia mentalitat. Deixem de banda les crítiques i els judicis i disposem-nos a oferir el nostre amor gratuït a tot aquells que ens envolten. Viurem molt més bé.
