Podríem dir que una de les característiques principals dels homes i dones de la nostra civilització és la dispersió. A causa de múltiples circumstàncies, entre les que podem destacar un excés d’activitat, un desequilibri alimentari, poques hores de son, una infinitat d’estímuls tant auditius com visuals que ens arriben a cada instant, i un dèficit de moments de silenci i d’introspecció, tenim una sobrecàrrega intel·lectual que descompensa el nostre equilibri personal.
L’ésser humà és una unitat formada per un cos (seu de les emocions), un cor (seu dels sentiments), una ment (seu dels pensaments) i un esperit (seu del nostre Jo profund). Quan alguna d’aquestes parts es desequilibra, sigui per excés, sigui per defecte, s’esdevé la malaltia, que pot ser física, emocional, mental o espiritual.
La nostra societat, en general, ens aboca a una activitat frenètica, que trenca el nostre equilibri si no intentem posar-hi remei. Si, per contrarestar aquest excés d’activitat i estímuls externs, nosaltres no aconseguim enquibir en la nostra agenda diària els instants de silenci necessaris per retornar a l’equilibri, la nostra vida no tindrà sentit i, finalment, s’esdevindrà la malaltia.
La solució és a les nostres mans i no requereix grans esforços. Es tracta de cercar un indret tranquil i una estona cada dia, per seure amb l’esquena recta i relaxada, tancar els ulls i posar tota l’atenció en el ritme de la nostra respiració. Observar com s’inflen i es desinflen els nostres pulmons amb cada entrada i sortida d’aire. No us negaré que al principi fa mandra, és veritat, i podem trobar, si ens ho proposem, mil excuses per no fer-ho, però si hi persistim, de mica en mica, s’anirà convertint en el nostre hàbit més saludable.
Però, atenció!, la feina no s’acaba aquí. Una vegada aconseguits 25 minuts al dia d’aquest silenci conscient, ens adonarem que el brogit més intens no és el de fora de nosaltres mateixos, sinó que el descobrirem dins de la nostra ment. Contemplarem esfereïts com la nostra ment s’entossudeix a impedir-nos fer silenci amb una allau de pensaments que pugnen per distreure’ns i captar la nostra atenció.
No ens hi hem de preocupar, és ben normal. La nostra ment està acostumada a ser la protagonista de la nostra vida i es resisteix a deixar de ser-ho. Ara bé, i molt important, no ens hi hem d’enfadar, sinó que hem de contemplar cada pensament uns instants amb amabilitat amorosa i, després, hem de tornar a portar l’atenció a la nostra respiració. Així, de mica en mica, la nostra ment passarà de ser la nostra enemiga a ser la nostra millor aliada.La respiració conscient ens ajuda a aprofundir en el nostre interior. Cada respiració és un pas més dins de nosaltres mateixos. Al final del camí, hi trobem la nostra fita: el nostre llac personal de pau interior, el nostre santuari, l’indret on tot s’unifica i pren sentit, la font de totes les respostes, l’indret on podem experimentar la Unitat amb tota la creació.
