Que difícil que és gestionar les pròpies emocions i com n’és de fàcil gestionar les dels altres! Sinó, feu la prova: davant de qualsevol problema, fixeu-vos com n’és de fàcil que algú a l’instant estigui disposat a arreglar-nos la vida. Sempre trobareu algú disposat a dir-vos què heu de fer i què no heu de fer. És consubstancial a la nostra manera de ser: sempre estem disposats a arranjar la vida dels altres, però naveguem estrepitosament quan es tracta de gestionar la nostra pròpia vida. En el fons -no ens enganyem-, en aquest comportament hi rau un clar dèficit de respecte per nosaltres mateixos i per l’altre.
Hauríem de tenir present que ningú no ens coneix més que nosaltres mateixos, de la mateixa manera que nosaltres no coneixem ningú més del què aquella persona es coneix a si mateixa.
Potser el que ens manca, això sí, és una contemplació serena de les nostres pròpies mancances, per trobar sortida a les nostres inquietuds. Tot el que podem saber és dins nostre i només podem descobrir-ho en la mesura que aprofundim en el nostre interior.
Lluny d’això, preferim practicar l’esport d’inserir-nos en la vida dels altres, cosa que, naturalment, és molt menys compromès, més fàcil i, sobretot, no implica un grau de responsabilitat tant elevat com jugar en camp propi.
Hem de tenir en compte que les nostres solucions no són universals, cada ésser humà és únic i irrepetible, i allò que per a mi és bo, no necessàriament ho és per a tu. Interferir, doncs, en la vida de l’altre és coartar la seva llibertat.
Si realment volem ajudar-nos i ajudar aquells que ens envolten, que ho volem, hem de practicar l’art de l’acompanyament sense interferència. Això és, estimar amb majúscules, amb un amor respectuós, delicat i gratuït que implica acceptar l’altre tal com és, sense sentir la necessitat de canviar-lo. Alhora, si ens volem fer un bé a nosaltres mateixos, també cal acceptar-nos i respectar-nos tal com som, reconeixent-nos els valors i, sobretot, no barallar-nos, ni avergonyir-nos de les mancances, que de ben segur que hi són.
Ampliar el nostre grau de consciència, només és possible des de l’acceptació. Tot allò que rebutgem de nosaltres mateixos i dels altres, lluny d’apaivagar-se, torna a aparèixer cada vegada amb més força i esdevé impossible de transformar. Tot allò que acceptem amb paciència i humilitat esdevé susceptible de ser transformat. Només des de l’acceptació plena, serem capaços de transformar la nostra vida i tot allò que ens envolta. Tots i cada un de nosaltres som éssers estimats per una força universal i alliberadora, i som aquí, justament, per créixer en aquest amor alliberador que ens fa membres d’una única família.
