D’un temps ençà, i per raons que ara no venen al cas, em descobreixo en moltes ocasions pensant en la mort o parlant-ne amb amics. La mort, aquesta eterna desconeguda que no ha havia irromput en la meva vida només que en moments de pèrdua i que, ara, forma part del meu dia a dia, amb una naturalitat que de vegades fins i tot se’m fa estranya.
La idea de mort està lligada, des de sempre, a la idea de vida. Des que naixem en coneixem l’existència, tot i que procurem obviar-la sempre que podem. Solem passar molta part del nostre temps vivint en un miratge d’immortalitat, que no beneficia en res ni la nostra percepció de nosaltres mateixos, ni la dels altres, ni la nostra aportació tant indispensable!
A mesura que hem faig gran i acumulo éssers estimats a l’altra banda, prenc consciència de la fragilitat de la meva existència i del gran error de molts anys viscuts d’esquena a la realitat, perquè la consciència de mort ens connecta directament amb la necessitat d’aprofitar tots els moments possibles per estimar, per fer feliços, per ajudar, per complaure aquells que ens envolten, sense deixar perdre ni un sol instant, cosa que, per altra banda, és absolutament indispensable per donar sentit a la vida.
Avui, crec que la vida veritable és un aprenentatge de la mort. Cada instant, és la mort de l’instant anterior. Cada matí celebrem la mort de l’ahir, per omplir un avui de vida. Mai no hi ha cap situació que es repeteixi d’un a manera exacta, perquè tot està en un procés de canvi constant. La vida, doncs, és la dinàmica que ens duu a la mort, i l’amor que som capaços d’oferir és l’únic que ens permet transcendir-la.
Des d’aquest punt de vista, la mort no és cap desgràcia, sinó l’evolució natural de la vida que ens fa prendre consciència de la importància de gaudir de cada instant, de tot i de tothom amb plenitud, i d’estimar apassionadament en tot moment.
Les festes que s’acosten són un bon examen de la nostra relació amb la mort, perquè són festes caracteritzades pel retrobament festiu amb aquells que estimem i, és clar, és on, precisament, any rere any, trobem a faltar aquells que ens esperen a l’eternitat.Justament per això, val la pena aprofitar aquestes festes per recordar i fer presents aquells que ens han acompanyat en fragments de nostra existència i que ara ja no podem contemplar amb els ulls del cos. Descobrirem que, malgrat el buit material que puguem sentir, tots, absolutament tots, han deixat una petja inesborrable en el nostre cor i hi són presents, sobretot en els nostres moments de joia, d’unitat i d’amor gratuït. Així entendrem que la mort, lluny de ser una pèrdua, és tan sols una transformació. Tot és manté viu en cadascun de nosaltres, quan som capaços d’observar el món amb els ulls del cor.
