Hi ha moltes coses que s’escapen de la nostra comprensió. La causa principal és que el cervell humà, avui per avui, fa servir encara no un 10% del seu potencial, per tant, la realitat que ens arriba és incompleta. Per altra banda, estem immersos en un excés d’informació i una manca de silenci que ens fa perdre en distraccions inútils.
En el decurs de la nostra vida s’esdevenen ocasions per a les quals no trobem cap sentit. Els moments dolorosos, per exemple, ens aclaparen i ens fan trontollar, i massa sovint els prenem com una mena de càstig que fan que ens tinguem com a víctimes d’un atzar capriciós i juganer, que es dedica a fer-nos la vida impossible.
A mesura que creixem en consciència, però, i si intentem ser objectius en l’anàlisi de la nostra vida, ens adonarem que tot allò que ens ha passat ha anat construint la nostra realitat actual. També ens adonarem que els moments dolorosos han estat més didàctics que els planers, és a dir, aprenem molt més dels moments difícils que d’aquells còmodes, fàcils i agradables.
Tot en la vida té un sentit profund. Tot té un perquè i tot té una finalitat. El que ens passa és que no arribem a trobar-li-ho. Això és degut a dues raons fonamentals: per una banda, la nostra consciència actual encara no està preparada per entendre-ho tot i, pel l’altra, no dediquem prou temps a conrear el silenci, tant fora com dins de nosaltres mateixos, cosa que, massa sovint, ens fa caure en la incomprensió, en el victimisme i en la depressió.
En el nostre món extremadament sorollós, és absolutament imprescindible construir-hi oasis de silenci on la nostra ànima pugui reposar. Una vegada aconseguit el silenci exterior, hem de maldar perquè la fressa de la nostra ment ens deixi reposar en la confiança de què la vida ens donarà sempre allò que necessitem, malgrat que en molts moments no sigui allò que nosaltres desitgem.
Hem de saber encarar el nostre present amb moltes ganes d’esbrinar el perquè de casa cosa, des de la certesa que tot allò que ens passa té un sentit i un missatge per a nosaltres. Tot ens parla i ens mostra un camí, si ho mirem i escoltem des del silenci interior. Escoltar-ho des d’una ment que ha perdut la pau, en canvi, no ens permet trobar les respostes adequades a aquella realitat que ens neguiteja i ens incomoda. Tots els entrebancs ens demanen un canvi de mirada, un canvi de rumb o un canvi d’actitud, i això només ho podrem entrellucar des de la serenor que ens proporciona una ment i un cos unificats, en la pau producte del silenci. Recuperem la confiança en el procés de la vida i deixem que ens ofereixi els seus fruits sense posar condicions. Deixem que cada cosa ens arribi i ens parli en el seu llenguatge. No permetem que la desconfiança ens empenyi a manipular els esdeveniments per tal de controlar-ne els resultats, ja que aquesta manipulació, massa sovint, ens impedeix viure l’experiència que la vida ens ofereix i, alhora, ens impossibilita aprendre la lliçó que correspon.
