Quantes vegades responsabilitzem els altres dels nostres problemes? Amb quina freqüència ens sentim víctimes de les circumstàncies? Ens preguntem pel nostre grau de responsabilitat per tot allò que ens passa?
Allò que diferencia l’ésser humà de les bèsties és, justament, la capacitat de fer-se preguntes i respondre-se-les des de la connexió amb la pròpia saviesa, cosa que precisa, però, un saber aturar-se, alliberar-se de prejudicis i submergir-se en l’oceà de pau interior. Sense aquest exercici, irremeiablement, restem convençuts que la nostra benaurança depèn del nostre entorn i seguim navegant a la deriva sense possibilitat de salvament.
Un dels inconvenients del nostre procés evolutiu rau, precisament, en la nostra manca d’objectivitat a l’hora de cercar la responsabilitat en tot allò que ens toca viure. La vida ens ofereix a cada instant oportunitats de creixement i només depèn de nosaltres la possibilitat d’aprofitar-les o no. També podem passar la vida sentint-nos víctimes del nostre entorn, cosa que fa molt difícil qualsevol progrés. Si no fem res per evitar-ho, sempre serem capaços de trobar excuses externes per justificar la nostra desgràcia i culpables a qui penjar-los el mort.
Està escrit: Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? (Lc 6,41), o bé, Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. (Jn 8,7).
Tinguem la certesa que la nostra aportació, tan minsa com vulgueu, és genuïna i imprescindible a l’hora d’aconseguir un món millor. Podem passar la nostra vida lamentant-nos de les adversitats del nostre entorn, però també podem fer tot allò que estigui al nostre abast per millorar interiorment, millorant per osmosi tot allò que ens envolta.
Nosaltres no tenim ni la capacitat ni l’obligació de fer que els altres canviïn, aquesta és una tasca que no ens correspon. L’única cosa que està al nostre abast, i que seria la nostra comesa principal , és esdevenir bones persones, posant així el nostre gra de sorra en el procés evolutiu de la humanitat.
Cada vegada que perdem el temps judicant i culpabilitzant els altres de la nostra manera de viure, és temps que perdem per esdevenir éssers complets.Imaginem, per un moment, què passaria si tots els éssers humans ens féssim el ferm propòsit de millorar el nostre estat interior, sense perdre el temps a judicar i responsabilitzar els altres de la nostra vida? Podem pensar que això és una utopia, però no per això podem inhibir-nos de la nostra responsabilitat. No cal que esperem que la humanitat canviï per començar a ser millors, sinó que en la mesura que nosaltres siguem millors la humanitat canviarà. Deixem-nos, doncs, d’excuses i posem fil a l’agulla.