Quantes vegades, en el decurs de la nostra vida, tenim necessitat d’aferrar-nos a vells comportaments, malgrat ens perjudiquin, per por. Podem arribar a trobar poderoses raons intel·lectuals per justificar la nostra manca de decisió, però en realitat, al darrere de tots els raonaments, no hi ha més que una por immensa a nosaltres mateixos, a allò que no controlem, a allò, en definitiva, que desconeixem.
Una de les causes de la por és la manca d’acceptació de la realitat, que ens impedeix acceptar-nos tal com som, acceptar els altres i, alhora, ens incapacita per acceptar les coses que s’esdevenen. Veiem present i futur, no com una col·lecció d’oportunitats de creixement, sinó com perills amenaçadors, curses insuperables o catàstrofes assegurades. Tot plegat, sense adonar-nos que allò que veiem fora de nosaltres no és pas la realitat, sinó una projecció de la nostre estat interior. No podem veure fora de nosaltres res que no tinguem dintre, per tant hem de ser conscients que la nostra percepció de la realitat no és més que una fotografia del nostre estat mental i, en la mesura que pacifiquem la nostra ment, la percepció del món canvia en el mateix sentit que nosaltres.
La por, doncs, és un fantasma de la ment que ens paralitza i del què només ens podrem despendre, quan siguem capaços de llençar-nos a la piscina, des de la confiança absoluta que estarà ben plena d’aigua, des d’aquella confiança que ens amara quan sabem que estem en bones mans. La confiança ens dóna la seguretat necessària per encarar totes les dificultats sabent que no estem sols, que mai no ho hem estat i que mai no ho estarem.
Ni tot és un desastre, ni res en aquesta vida és perquè si. De tots els moments viscuts, en podem extreure un ensenyament. I, curiosament, els moments difícils són els mestres més genials, si els sabem aprofitar.
Cadascun de nosaltres posseeix el seu bagatge, personal i intransferible, d’oportunitats i d’amenaces. Tots estem progressant per un camí de creixement del que tots, absolutament tots, en sortirem amb un cum laude. El camí serà més fàcil o més difícil, depenent de la capacitat de cadascú per veure la vida com un conjunt d’oportunitats o com un dissortat cúmul d’inconveniències. Som lliures d’escollir la nostra manera de viure. De nosaltres depèn el gaudi apassionat del present o l’empresonament constant en el passat i en el futur, que només duu patiment.
Està escrit: No tingueu por (30 vegades a l’Antic Testament i 12 vegades al NT); No tinguis por (55 vegades a l’AT i 12 vegades al NT). Una de les que més m’agrada: no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. (Lc 12,4).Buidem la nostra ment de prejudicis, cerquem la pau en el silenci i encarem la vida amb la confiança absoluta que ens posarà al davant allò que més ens convé i, quan així sigui, caminem amb el convenciment de ser éssers privilegiats en un món que se’ns ha regalat per gaudir-ne.