L’autoestima, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, és un terme psicològic per definir la “capacitat humana d’autovaloració, essencial per a la supervivència psicològica”. L’absència d’autoestima, o la poca valoració d’un mateix, comporta dèficits psicològics que impedeixen el lliure desenvolupament de l’ésser humà com a tal. Una conseqüència directa de la manca d’autoestima és l’aparició dels “no mereixo” en la manera de pensar, una sensació profunda de no ser dignes de l’atenció dels altres, de no merèixer-la.
Hi ha moltes circumstàncies en les que apareix un “no mereixo”, deixeu-me’n posar un parell d’exemples, ben senzills i ben freqüents. Persones que quan se’ls ofereix alguna cosa, un cafè per exemple, responen “si l’has de fer només per a mi, no cal”. O bé quan se’ls fa un regal, la resposta és “no ho havies d’haver fet”. Queda clar que, en la majoria dels casos, qui ofereix un cafè o fa un regal té la sana intenció de complaure l’altre i no ho fa per compromís, així doncs què ens empeny a rebutjar un oferiment sincer?
L’èxit de la nostra vida rau en l’equilibri entre la capacitat de donar i la capacitat de rebre. Si per algun motiu, no sabem permetre’ns una d’aquestes capacitats, perdem l’oportunitat de ser feliços, perquè escapcem l’altra de soca arrel.
Si detectem en nosaltres reaccions de “no mereixo”, cal que posem fil a l’agulla per treure’ns-les de sobre. Menysprear-nos, tot i haver estat educats en una cultura on s’ha tendit a la falsa modèstia en contraposició a l’egoisme, ens impossibilita tant la capacitat de gaudi personal, com la capacitat de servei als altres.
Darrere d’un “no mereixo”, doncs, hi trobarem, gairebé sempre, una manca d’autoestima arrelada en la nostra infantesa. Els infants encara no tenen el filtre mental desenvolupat per poder discernir tot allò que els arriba, ells ho accepten tot com a veritat absoluta que, allotjada a l’inconscient, en forma de programa mental, condicionarà el seu comportament. Com a conseqüència d’això, massa sovint, sentim que no estem a l’alçada de les circumstàncies, tenim la sensació de no ser capaços de fer les coses ben fetes. Aquests programes mentals, enregistrats durant la infantesa a l’inconscient, es tradueixen, a l’edat adulta, en l’aparició de “no mereixo” o “no sóc digne” de què estiguin per a mi.
Observem la nostra manera de fer i, si detectem en nosaltres el més mínim indici de manca d’autoestima, treballem per alliberar-nos-en i, alhora, eradicar de la nostra vida els capteniments compulsius que ens impedeixen estimar i sentir-nos estimats, perquè, tal i com està escrit: “Aquell de vosaltres que estigui net de culpa, que tiri la primera pedra” (Jn 8,7). Tots i cadascun de nosaltres som mereixedors de l’amor dels altres i, alhora, si volem ser feliços, hem de maldar per procurar en tot moment la felicitat d’aquells que ens envolten.