Des de temps immemorials, la humanitat que evoluciona, enmig de llums i ombres, ha fet possible que avui estem on estem. Plegats hem avançat fins arribar a fites insospitades pels nostres predecessors. La ciència i la tecnologia han fet un salt impressionant, aconseguint que una part de la humanitat, en la que nosaltres ens hi comptem, assolís un nivell de confort immillorable.
Si ens entretenim a mirar enrere des del punt de vista de qualitat de l’ésser humà, però, ens adonarem que sovint el nostre comportament no s’allunya massa d’aquell ésser primitiu que matava per supervivència. Amb una diferència essencial: l’ésser humà actual, massa vegades, no mata per supervivència sinó per mantenir el seu status quo i la seva quota de poder. I és que hem assolit formes molt refinades de matar. Formes que van des de la declaració de guerres preventives fins a la condemna a la pobresa, a la fam i a la malaltia d’una majoria de la humanitat, per garantir el benestar d’una minoria. I per si amb això no fos prou, en ple segle XXI, prolifera, d’una manera esfereïdora, la violència de gènere entre parelles que confonen amor amb possessió, i els actes vandàlics de tota mena que arriben a l’extrem d’apallissar i matar éssers humans només per passar l’estona.
Per acabar-ho d’adobar, en els darrers anys ha sorgit una forma de matar molt més sofisticada: minar i destruir l’honorabilitat del contrari, mitjançant la difamació més descarnada, emparada en falses informacions creades ad hoc de forma malintencionada i potenciades per mitjans de comunicació sense criteri odontològic al servei del capital més insensible.
I en mig de tot aquest garbuix, heus ací, ha sorgit de forma inesperada aquesta pandèmia maleïda que ha vingut per quedar-se i que ens hauria de fer tocar de peus a terra, si més no, per valorar i prendre consciència de la qualitat del nostre pensament i del nostre capteniment. Res no és perquè sí, la vida ens ofereix un parèntesi en l’activitat frenètica per fer-nos conscients dels nostres errors.
Hem de fer tot allò que estigui a les nostres mans per tornar a donar contingut a un mot abstracte però essencial: el respecte. El respecte com a capacitat humana que ens permet no agredir-nos ni agredir. Allò que ens permet no pensar, no dir i no fer res que pugui ferir-nos o que pugui ferir. Només el respecte, que és una capacitat desenvolupada pel nostre cervell més evolucionat, pot contrarestar la força animal del nostre cervell primitiu.Malgrat la inèrcia ambiental, el fi no justifica els mitjans, amics. Hem de maldar per exercir la nostra llibertat sense lesionar la llibertat de l’altre, alhora que hem de fer-nos respectar sense deixar de respectar l’altre. No podem seguir en silenci mentre contemplem injustícies flagrants al nostre voltant. I perquè el respecte s’instauri en la nostra societat no n’hi ha prou amb lleis prohibitives, sinó que cal un treball personal de cada un de nosaltres amb ell mateix i amb el seu entorn. Només si ens hi comprometem, podrem construir un món millor.
