Les pors acumulades en el decurs de les nostres experiències passades, massa sovint, ens impossibiliten la contemplació de la realitat d’una manera objectiva. Les vivències negatives del passat mal resoltes ennuvolen la nostra percepció del present i ens fan projectar a l’exterior un món que, més que real, és una conseqüència del nostre estat interior.
Sense adonar-nos-en, podem caure en la temptació de sentir-nos sols i abandonats, creient que estem a la mercè només de nosaltres mateixos. Quan això passa és que hem perdut la consciència de pertinença a un tot que ens nodreix, ens acompanya i té cura de nosaltres.
Cadascun de nosaltres som un a part minúscula d’una realitat molt més gran que és la humanitat i aquesta forma part d’una altra realitat immensa que és l’univers. Tot allò que existeix està relacionat i harmonitzat, de tal manera que cada un dels nostres actes, cada un dels nostres moviments, cada un dels nostres pensaments, cada una de les nostres paraules, representen un estímul per a la resta de la creació.
Aquesta realitat immensa que ens transcendeix, i de la qual formem part, no és intel·ligible dels de la nostra consciència actual, que si alguna cosa la caracteritza és, precisament, la seva col·lecció de limitacions. La nostra visió de nosaltres mateixos, de la vida i del món, està limitada pel nostre nivell de consciència i, per tant, se’ns fa difícil veure amb claredat l’abast de la nostra contribució a l’univers i, també, l’abast de tot allò que en rebem.
L’únic tret de la nostra personalitat que ens fa capaços, tot i les nostres limitacions, de transcendir-nos, és el nostre grau de confiança. Confiança, sobretot, en nosaltres mateixos i, com a conseqüència d’això, confiança en el procés de la vida, en la seguretat que ens donarà sempre allò que ens és necessari per avançar pel camí de la saviesa, consciència, en definitiva, de que estem en les millors mans.
Està escrit: “El meu cor no és ambiciós, Senyor, no són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi; em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons” (Sl 130).Tot en la nostra vida conté píndoles de saviesa. Si davant de qualsevol situació ens entossudim a tancar-nos en nosaltres mateixos i escollim el paper de víctima, perdrem l’ocasió d’aprendre la lliçó corresponent. Si en lloc d’això, observem la nostra vida des de la confiança bàsica de que tot té un sentit positiu, tot i que nosaltres, ara per ara, no el puguem entendre, la nostra vida esdevindrà una cursa fàcil i fluïda que ens menarà indefectiblement vers el coneixement i la consciència plena. No deixem que la nostra vida s’escoli en la negativitat i omplim-la d’amor, de confiança i -no ens n’oblidéssim pas!- d’agraïment.
