Estant en un aeroport vaig sentir un pare i una filla en els últims moments junts. S’anunciava la sortida del vol i al costat de la porta la vaig sentir dir:
” Pare, la nostra vida junts ha estat més que suficient. El teu amor és tot el que sempre he necessitat. Et desitjo el suficient, a tu també.
Es van fer un petó de comiat i ella va partir. Ell va caminar cap a la finestra on jo estava assegut.
Allí aturat jo podia veure que ell volia i necessitava plorar. Vaig intentar no ser un intrús en la seva privadesa, però em va preguntar:
- Alguna vegada ha dit adéu, sabent que serà per sempre?
- Si ho he fet. Perdoni per preguntar, però per què és aquest un adéu per sempre?
- Sóc vell i ella viu molt lluny, tinc desafiaments al davant i la realitat és que el seu proper viatge de tornada serà per al meu funeral- digué.
- Quan deia adéu li he sentit dir “Et desitjo el suficient”-. Puc preguntar-li què vol dir?
Va començar a somriure. -Aquest és un desig que ha passat de generació en generació. Els meus pares ho deien a tothom”
Va fer una pausa per un moment, i voltejant cap amunt com tractant de recordar detalladament, va somriure una vegada més.
- Quan nosaltres diem “et desitjo el suficient-, estem desitjant-li a l’altra persona que tingui una vida plena de coses bones que la sostinguin”
Després, tombant cap a mi em va compartir el següent com recitant-ho de memòria:
Et desitjo el sol suficient per mantenir la teva actitud brillant.
Et desitjo la pluja suficient per apreciar més el sol.
Et desitjo prou felicitat per mantenir el teu esperit viu.
Et desitjo prou dolor perquè els petits plaers de la vida semblin més grans.
Et desitjo prou guany per satisfer els teus desitjos.
Et desitjo prou pèrdua per apreciar tot el que tens.
Et desitjo prou “holes” perquè et portin a través de l’adéu final.
Aleshores va començar a sanglotar i es va allunyar.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
