Va passar en una gran ciutat, en un carrer cèntric però secundari. Un home, brut, pudent, tocava un vell violí. Un home que reflectia en la seva forma de vestir la derrota, i en la seva forma d’actuar la mediocritat total. Davant d’ell a terra hi havia la seva boina, amb l’esperança que els transeünts tindrien pietat de la seva condició i li donessin algunes monedes per dur a casa. El pobre home tractava de treure una melodia, però era del tot impossible identificar-la a causa de la desafinació de l’instrument, i a la forma displicent i avorrida amb que tocava aquest violí.
Un famós concertista, que juntament amb la seva dona i uns amics sortia d’un teatre proper, va passar davant del captaire musical. Tots van fer una ganyota en sentir aquells sons tan discordants. I no van poder menys que riure de bona gana.
L’esposa li va demanar al concertista, que toqués alguna cosa. L’home va donar un cop d’ull a les poques monedes de l’interior de la boina del captaire i va decidir fer alguna cosa. Li va demanar el violí. I el captaire musical li va allargar amb cert ressentiment.
El primer que va fer el concertista va ser afinar les cordes. I llavors, vigorosament i amb gran mestratge va arrencar una melodia fascinant del vell instrument. Els amics van començar a aplaudir i els transeünts van començar a fer rotllana per veure l’improvisat espectacle.
En escoltar la música, la gent del carrer principal també hi va anar i aviat hi havia una petita multitud embadalida escoltant l’estrany concert. La boina es va omplir no només de monedes, sinó de molts bitllets de totes les denominacions.
Mentre el mestre treia una melodia rere l’altra, amb tanta alegria, el captaire musical estava encara més feliç de veure el que passava i no parava de donar salts de content i repetir orgullós a tots: “Aquest és el meu violí! Aquest és el meu violí!”. La qual cosa, és clar, era rigorosament cert.
I tu, com toques el violí que et va lliurar la vida?
La vida ens dóna a tots “un violí”. Són els nostres coneixements, les nostres habilitats i les nostres actituds. I tenim llibertat absoluta de tocar “aquest violí” com ens vingui de gust. Alguns, per mandra, ni tan sols afinen aquest violí. No perceben que en el món actual cal preparar-se, aprendre, desenvolupar habilitats i millorar constantment actituds si hem d’executar un bon concert. La història està plena d’exemples de gent que encara que amb dificultats inicials va arribar a ser un concertista amb aquest violí que és la vida. I també, per desgràcia, registra els casos de molts altres, que tenint grans oportunitats, van decidir amb aquest violí, ser captaires musicals.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
