Louisse Redden, una dama pobrament vestida amb el fracàs reflectit a la seva mirada, va entrar a una botiga de menjar. Se li va acostar al propietari de la botiga de la manera més humil i li va preguntar si li podria donar crèdit per a ella poder comprar aliments. Amb suavitat li va explicar que el seu marit estava molt malalt i no podia treballar, que tenien set nens i que necessitaven menjar.
John Longhouse, l’amo, la va posar en ridícul i li va demanar que marxés de la botiga. Ella apressada per la situació de la seva família, li va dir: ‘Si us plau, Senyor!’ Jo li portaré els diners tan aviat com pugui.
John li va dir que no li podia donar crèdit, ja que ella no tenia un compte obert a la botiga. Parat al costat del taulell hi havia un client que havia escoltat la conversa entre tots dos. El client es va acostar i li va dir a l’amo que ell respondria per les coses que ella necessitava per a la família.
El propietari li va dir resoludament, “Teniu una llista del que necessiteu?”. Louise li va respondre: “Si senyor”, “OK” va dir ell, “posi la seva llista sobre la balança, li donaré en aliments”. Louise va vacil·lar un moment amb el capcot, llavors va posar la mà a la bossa, va treure un tros de paper i va escriure alguna cosa en ell. Amb la seva mirada encara a terra ella va posar acuradament el tros de paper a la balança.
Els ulls del propietari i del client van mostrar sorpresa quan la balança va baixar del tot i es va quedar a baix. El propietari mirant la balança es va tornar al client i va dir: “No m’ho puc creure!”
El client va somriure i el propietari va començar a posar en una bossa els aliments a l’altra banda de la balança. L’altra banda de la balança no es va moure així que ell va continuar posant més i més aliments fins que la balança no va poder més.
El propietari es va quedar aturat completament disgustat. Finalment, va agafar el tros de paper de la balança i el va llegir amb gran sorpresa. No era una llista d’aliments, era una oració que deia:
“Estimat Senyor, tu saps les meves necessitats i jo deixo això a les teves mans.” El propietari li va donar els aliments que havia posat a la bossa sobre la balança i es va quedar aturat en un silenci sorprenent.
Louise li va agrair i se’n va anar de la botiga. El client li va allargar un bitllet de $50 dòlars a John dient-li: “Cada cèntim gastat ha valgut la pena.” No va ser fins un temps després que John Longhouse va descobrir que l’escala havia estat trencada; per tant, només Déu sap quant pesa una oració.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
