Un nen va sentir que el cor se li trencava quan va trobar, prop de l’estany, la seva estimada tortuga de potes enlaire, immòbil i sense vida.
El seu pare va fer tot el que pogué per consolar-lo: «No ploris, fill. Prepararem un meravellós enterrament per al senyor Tortugot. Li farem un petit bagul folrat de seda i encarregarem una làpida sepulcral amb el seu nom gravat. Després li portarem flors cada dia i envoltarem la seva tomba amb una tanca.»
El nen s’eixuga les llàgrimes i es deixa engrescar pel projecte. Quan tot estigué disposat, i el seguici -format pel pare, la mare i davant de tots el nen- va començar a avançar solemnement cap a l’estany per endur-se el cos, resulta que aquest havia desaparegut.
De sobte, van veure que el senyor Tortugot emergia del fons de l’estany i nedava, tranquil i feliç. El nen, profundament contrariat, es quedà mirant fixament l’animal i, al cap d’uns instants, digué:
– Vinga, matem-Io!
En realitat, no ets tu el que m ‘importa, sinó la sensació que em produeix el fet d’estimar-te.Del llibre “La Pregària de la Granota”, d’Anthony de Mello
