Els monjos tenen la qualitat de veure l’aura de les persones.
Un dia un home jove es va situar al centre d’un poblat i va proclamar que posseïa el cor més bonic de tota la comarca.
Una gran multitud es va congregar al seu voltant i tots van admirar i van confirmar que el seu cor era perfecte, ja que no s’observaven ni màcules ni rascades.
Sí, tots van coincidir que era el cor més bonic que haguessin vist.
En veure’s admirat el jove es va sentir més orgullós encara, i amb més fervor va assegurar posseir el cor més bonic de tota la contrada.
De sobte un vell es va acostar i va dir: “Per què ho dius això, si el teu cor no és, ni de bon troç, tan bonic com el meu?
Sorpresos la multitud i el jove van mirar el cor del vell i van veure que, si bé bategava vigorosament, aquest estava cobert de cicatrius i fins i tot hi havia zones on faltaven trossos i aquests havien estat reemplaçats per altres que no encaixaven perfectament al lloc, doncs es veien vores i arestes irregulars al seu voltant. Encara més, hi havia llocs amb buits, on faltaven trossos profunds.
La mirada de la gent es va esglaiar – “Com pot dir que el seu cor és més bonic?”, van pensar…
El jove va contemplar el cor del vell i en veure el seu estat esquinçat, es va posar a riure. “Deus estar fent broma,” va dir. “Compara el teu cor amb el meu… El meu és perfecte. En canvi el teu és un conjunt de cicatrius i dolor.”
“És cert,” va dir l’ancià, “el teu cor llueix perfecte, però jo mai no el can viaria pel teu… Mira, cada cicatriu representa una persona a la qual vaig entregar tot el meu amor. He arrencat trossos del meu cor per lliurar-los a cada un d’aquells que he estimat. Molts, alhora, m’han obsequiat amb un tros del seu, que he col·locat al lloc que havia quedar obert. Com que les peces no eren iguals, han quedat les vores per les quals m’alegro, perquè en posseir-les em recorden l’amor que hem compartit.”
“Hi va haver oportunitats, en les quals vaig entregar un tros del meu cor a algú, però aquesta persona no em va oferir res a canvi. D’aquí van quedar els buits – donar amor és arriscat, però malgrat el dolor que aquestes ferides em produeixen en haver quedat obertes, em recorden que els segueixo estimant i alimenten l’esperança, que algun dia -potser- tornin i omplin el buit que han deixat al meu cor.
“Comprens ara el que és veritablement bonic?”
El jove va romandre en silenci, les llàgrimes corrien per les seves galtes. Es va acostar a la persona gran, va arrencar un tros del seu bell i jove cor i li el va oferir.
El vell el va rebre i el va col·locar al seu cor, després al seu torn va arrencar un tros del seu ja vell i malmès i amb ell va tapar la ferida oberta del jove. La peça es va emmotllar, però no a la perfecció. En no haver estat idèntics els trossos, es notaven les vores. El jove va mirar el seu cor que ja no era perfecte, però lluïa molt més bonic que abans, perquè l’amor de l’ancià fluïa en el seu interior.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
