Una vegada un deixeble es va acostar al seu mestre i li va dir:
-Mestre, em sento tan poca cosa que no tinc ganes de fer res. Sovint em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i força ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més?
El mestre, sense mirar-lo, li va dir:
-Ho sento, noi, però no et puc ajudar, ja que he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després… -I fent una pausa, va afegir: -Si volguessis tu ajudar-me a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després potser et podria ajudar.
-Encantat mestre, -va acceptar el jove a contracor, sentint que de nou era desvaloritzat i les seves necessitats postergades.
-Bé, -va continuar el mestre, i traient-se un anell que portava al dit petit de la mà esquerra li va donar al noi dient-li: -Pren el cavall que hi ha fora i cavalca fins al mercat. He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. Cal que obtinguis per ell la suma més gran de diners possible, i no acceptis menys d’una moneda d’or. Vés-te’n i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis.
El jove va agafar l’anell i va sortir. Tot just va arribar al mercat, va començar a oferir l’anell als mercaders que el miraven amb una mica d’interès fins que el jove deia el que demanava per ell. Quan el noi esmentava la moneda d’or, alguns reien, altres li giraven la cara i tan sols un ancià va ser prou amable per prendre’s la molèstia d’explicar-li que una moneda d’or era massa valuosa per lliurar-la a canvi d’un anell.
Amb afany d’ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un recipient de coure, però el noi tenia instruccions de no acceptar menys d’una moneda d’or i va rebutjar l’oferta.
Després d’oferir la joia a totes les persones que es van creuar amb ell al mercat, que van ser més de cent, i abatut pel seu fracàs, va muntar al cavall i va tornar.
Com hauria desitjat tenir una moneda d’or per lliurar-la al mestre i alliberar-lo de la seva preocupació, per poder rebre finalment el seu consell i ajuda!
Va entrar a l’habitació.
-Mestre, -va dir, -ho sento. No és possible aconseguir el que em demanes. Potser hauria pogut aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar ningú respecte del veritable valor de l’anell.
-Això que has dit és molt important, jove amic, -va contestar somrient el mestre. Hem de conèixer primer el veritable valor de l’anell. Torna a muntar el cavall i vés a veure el joier. Qui millor que ell ho pot saber? Digues-li que desitjaries vendre l’anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t’ofereixi: no li ho venguis.
Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l’anell a la llum de la llàntia, el va mirar amb la lupa, el va pesar i després li va dir al noi:
-Digues-li al mestre, noi, que si el vol vendre ja mateix, no puc donar-li més de cinquanta-vuit monedes d’or pel seu anell.
-¿Cinquanta-vuit monedes? –va exclamar el jove. –Sí, –va replicar el joier. -Jo sé que amb temps podríem obtenir-ne prop de setanta, però si la venda és urgent no en puc oferir més.
El jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar-li els fets.
-Seu, li va dir el mestre després d’escoltar-lo. -Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només et pot avaluar un veritable expert. Per què vas per la vida pretenent que qualsevol que se t’acosta descobreixi el teu veritable valor? I, dient això, va tornar a posar-se l’anell al dit petit de la mà Esquerra.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
