Actualment esteu veient La bossa d’aigua calenta

La bossa d’aigua calenta

Comparteix en

Una nit jo havia treballat molt ajudant una mare en el seu part; però malgrat tot el que vam fer, va morir deixant-nos un nadó prematur i una filla de dos anys. Ens resultaria difícil mantenir el nadó amb vida perquè no teníem incubadora (no hi havia electricitat per fer-la funcionar!), ni facilitats especials per alimentar-lo. Encara que vivíem a l’equador africà, les nits sovint eren fredes i amb vents traïdors. Una estudiant de llevadora va anar a buscar un bressol que teníem per a tals nadons, i la manta de llana amb què el recolzaríem.

Una altra va anar a omplir la bossa d’aigua calenta. Va tornar de seguida dient-me irritada que en omplir la bossa havia rebentat. La goma es deteriora fàcilment al clima tropical. “¡I era l’última bossa que ens quedava!”, va exclamar, i no hi ha farmàcies als senders del bosc”.

“Molt bé”, vaig dir, “posin el nadó el més a prop possible del foc i dormin entre ell i el vent per protegir-lo. El seu treball és mantenir el nadó abrigat”.

Al migdia següent, com faig moltes vegades, vaig anar a pregar amb els nens de l’orfenat que es volien reunir amb mi. Vaig fer als nens diversos suggeriments de motius per pregar i els vaig explicar allò del nadó prematur.

Els vaig dir el problema que teníem per mantenir-lo abrigat i els vaig esmentar que s’havia trencat la bossa d’aigua calenta i el nadó es podia morir fàcilment si agafava fred. També els vaig dir que la seva germaneta de dos anys estava plorant perquè la mare havia mort.

Durant el temps de pregària, la Ruth, una nena de 10 anys va pregar amb l’acostumada seguretat conscient dels nens africans:

“Si us plau Déu”, va pregar, “envia’ns una bossa d’aigua calenta. Demà no servirà perquè el nadó ja estarà mort. Per això, Déu, envia-la aquesta tarda”.

Mentre jo contenia l’alè per l’audàcia de la seva oració, la nena va afegir:

“I mentre t’encarregues d’això, podries enviar una nina per a la petita, i així pugui veure que Tu l’estimes realment?”

Freqüentment les oracions dels nois em posen en evidència. Podria dir honestament “Amén” a aquesta oració? No creia que Déu ho pogués fer.

Sí, és clar, sé que Ell pot fer qualsevol cosa. Però hi ha límits, no? I jo tenia alguns grans “peròs”.

L’única manera com Déu podia contestar aquesta oració en particular, era enviant-me un paquet de la meva terra natal. Havia estat a l’Àfrica gairebé quatre anys i mai no vaig rebre un paquet de casa meva.

De tota manera, si algú n’arribés a enviar algun, qui posaria una bossa d’aigua calenta?

A mitja tarda quan estava ensenyant a l’escola d’infermeres, em van avisar que havia arribat un cotxe a la porta de casa meva. Quan vaig arribar el cotxe ja se n’havia anat, però a la porta hi havia un enorme paquet d’onze quilos. Se’m van omplir els ulls de llàgrimes.

Per descomptat no volia obrir el paquet jo sola, així que vaig convidar els nois de l’orfenat per obrir-lo junts.

L’emoció anava augmentant. Trenta o quaranta parells d’ulls estaven enfocats a la gran caixa.

Hi havia benes per als pacients del leproseria i els nois una mica avorrits. Després vaig treure una caixa amb panses de raïms variats, cosa que serviria per fer una bona tanda de panets el cap de setmana.

Vaig tornar a ficar la mà i vaig sentir… seria possible? La vaig agafar i la vaig treure… Sí, era una bossa d’aigua calenta nova!

Vaig plorar… Jo no havia demanat a Déu que enviés una bossa d’aigua calenta, ni tan sols creia que Ell ho podia fer. Ruth estava asseguda a la primera fila, i es va abalançar cridant:

“Si Déu ha enviat la bossa, també ha d’haver enviat la nina!”

Vaig remenar el fons de la caixa i vaig treure una bella nina. A la Ruth li brillaven els ulls.

Ella mai no havia dubtat. Em va mirar i va dir: “Puc anar amb tu a lliurar-li la nina a la nena perquè sàpiga que Déu l’estima en veritat?

Aquest paquet havia estat en camí per cinc mesos. L’havia preparat la meva antiga professora de religió, que havia escoltat i obeït la veu de Déu que la va impulsar a enviar-me la bossa d’aigua calenta, malgrat estar a l’equador africà.

I una de les nenes havia posat una nineta per a alguna nena africana cinc mesos abans en resposta a la pregària de fe d’una nena de deu anys que l’havia demanada aquella mateixa tarda.

Això ens parla de la força que té la pregària que es fa amb fe i confiança.

Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!


Comparteix en