Un capvespre de tardor, la boira espessa cobreix gairebé del tot el riu Saitama. Un monjo i un jove novici es disposen a travessar-Io en una barca lleugera. Les ones són grogues i tumultuoses, i s’ha aixecat un vent violent:
-Mestre, ja sé que ens esperen al monestir de Rishiko, però, no seria prudent d’ajornar la nostra visita fins demà? Podríem menjar una boleta d’arròs, i dormir en aquella barraca de branques que veig allà baix.
El mestre no li respon.
Davant el silenci del seu mestre, Kasuku es resigna a embarcar-se, i comença a remar. De l’ altra riba només se’n veu una línia fosca perduda entre la boira.
-Mestre, el riu és ample, i el vent que bufa de través no ens deixa avançar com voldríem.
El mestre roman en silenci.
Passa una dotzena de minuts, que a Kasuku li semblen una hora. Rema en silenci, el cor inquiet
De sobte, deixant anar els rems, es posa dret i aixeca un braç.
-Mestre, mestre! Mireu aquella barca que surt de la boira! Ve de dret cap a nosaltres!
El mestre medita plàcidament.
-Mestre, toparà amb nosaltres, ens esclafarà, naufragarem. Ei, el pilot! Ei, ei, pilot! Si tingués a l’abast qui governa l’embarcació, li clavaria un bon cop de garrot que li trauria les ganes de posar en perill uns sants barons com nosaltres…
Continua el silenci
-Mireu, mestre, la barca s’apropa i ens foradarà amb la seva proa punxeguda. Ja veig el pilot: aquest timoner assassí dorm tranquil·lament!
Continua sense obtenir resposta.
-Mestre, la barca ja és a tocar! Per Brahma! Maleït sigui aquest pilot criminal! Que el cicle de les seves reencarnacions duri un milió d’anys, que sigui xacal, hiena, rata, puça…
Quan estan a punt de topar, un remolí oportú, o una maniobra hàbil del mestre, evita el perill, i les dues barques continuen indemnes el seu camí.
-Has observat l’interior de la barca, Kasuku? –pregunta el monjo zen.
-Sí, mestre. La forma que he pres per un home era un sac de gra.
-Digues, Kasuku, contra qui t’has enfadat tant?
Conte d’origen japonés. Del llibre “Els millors contes zen” d’Henri Brunel
