Actualment esteu veient L’ós

L’ós

Comparteix en

Aquesta és la història d’un sastre, un tsar i un ós.

Un dia el tsar va descobrir que un dels botons de la seva jaqueta preferida havia caigut. El tsar era capriciós, autoritari i cruel (com tots els que s’embullen per massa temps del poder), així que, furiós per l’absència del botó va enviar a buscar el sastre i va ordenar que al matí següent fos decapitat per la destral del botxí .

Ningú contradeia l’emperador de totes les Rússies, així que la guàrdia va anar fins a la casa del sastre i arrencant-lo d’entre els braços de la seva família el va portar a la masmorra del palau per esperar-hi la seva mort. Cap al tard, quan el guardià de la presó va portar al sastre el darrer sopar, aquest va bellugar el cap i va murmurar: – Pobre Tsar. El guàrdia no va poder evitar la riallada: -Pobre del tsar? Pobre de tu. El teu cap quedarà força lluny del teu cos demà mateix.

-Tu no entens -va dir el sastre- Què és el més important per al nostre tsar?

-¿El més important? -va contestar el guàrdia-. No ho sé. El poble.

-No siguis estúpid. Dic una cosa realment important per a ell.

-¿La seva dona?

-¡Més important!

-Els diamants! -va creure endevinar el carceller.

-¿Què és el que més importa al tsar al món?

-¡¡Ja sé!!!. El seu ós.

-Això. El seu ós.

-¿I?

-Demà, quan el botxí acabi amb mi, el tsar perdrà la seva única oportunitat per aconseguir que el seu ós parli.

-Tu ets entrenador d’óssos?

-Un vell secret familiar… -va dir el sastre- Pobre del tsar…..

Desitjós de guanyar-se els favors del tsar, el pobre guàrdia va córrer a explicar al sobirà el seu descobriment: El sastre sabia ensenyar a parlar als óssos!

El tsar estava encantat. Va enviar a buscar immediatament el sastre i quan el va tenir davant seu li va ordenar: – Ensenya-li al meu ós el nostre llenguatge!

El sastre va abaixar el cap i va dir: -M’encantaria complaure’t il·lustríssima, però ensenyar a parlar a un ós és una tasca àrdua i porta temps… i lamentablement, temps és el que menys tinc…

-Quant de temps faria l’aprenentatge? -va preguntar el tsar.

-Depèn de la intel·ligència de l’ós…

-¡L’ós és molt intel·ligent! -va interrompre el tsar-. De fet, és l’ós més intel·ligent de tots els óssos de Rússia.

-Bé, si l’ós és intel·ligent… i sent desitjós d’aprendre… jo crec… que l’aprenentatge duraria… duraria… no menys de… DOS ANYS.

El tsar va pensar un moment i després va ordenar: -Bé, la teva pena serà suspesa per dos anys, mentre tu entrenes a l’ós. Demà començaràs!

-Altesa -va dir el sastre- Si tu envies el botxí a ocupar-se del meu cap, demà estaré mort, i la meva família se les enginyeria per sobreviure. Però si em commutes la pena, ja no tindré temps per dedicar-me al teu ós… hauré de treballar de sastre per mantenir la meva família…

-Això no és cap problema -va dir el tsar. A partir d’avui i durant dos anys, tu i la teva família estaran sota protecció real. Seran vestits alimentats i educats amb els diners del tsar i res que necessitin o vulguin els serà negat… Però, això sí… Si d’aquí dos anys l’ós no parla… et penediràs d’haver pensat en aquesta proposta… Pregaràs haver estat mort pel botxí… Entens, veritat?.

-Sí, altesa.

-Bé… Guàrdies!! -va cridar el tsar. Que portin el sastre a casa seva al carruatge de la cort, donin-li dues bosses d’or, menjar i regals per als seus nens. Ja…Fora!!!

El sastre en reverència i caminant cap enrere, va començar a retirar-se mentre mussitava agraïments.

-No oblidis, li va dir el tsar apuntant-ho amb el dit directament al front, si en dos anys l’ós no parla…

Quan tots a la casa ploraven per la pèrdua del pare de família, el sastre va aparèixer a la casa al carruatge del tsar, somrient, eufòric i amb regals per a tots.

La dona del sastre no cabia en la seva sorpresa. El seu marit que poques hores abans havia estat portat al cadafal tornava ara, exitós, acabalat i exultant…

-Estàs BOIG -va cridar la dona- ensenyar a parlar a l’ós del tsar. Vós, que ni tan sols heu vist un ós de prop. Estàs boig. Ensenyar a parlar a un ós… Boig, estàs boig…

-Calma dona, calma. Mira, m’anaven a tallar el cap demà al matí, ara tinc dos anys… En dos anys poden passar tantes coses…

En dos anys… -seguí el sastre- es pot morir el tsar… em puc morir jo… i el més important… ves a saber si no pot parlar l’ós!

Jorge Bucay“De vegades, per tenir èxit i ser feliç, cal saber guanyar temps”.


Comparteix en