Un home del poble de Neguá, a la costa de Colòmbia, va poder pujar a l’alt cel.
A la tornada, va explicar com li havia anat.
Va dir que havia contemplat des d’allà dalt la vida humana. I va dir que som un mar de focs.
-El món és això -va revelar-, nn munt de gent, un mar de foquets.
Cada persona brilla amb llum pròpia entre totes les altres. No hi ha dos focs iguals. Hi ha focs grans i focs petits, i focs de tots colors. Hi ha gent de foc serè, que ni s’assabenta del vent, i gent de foc boig, que omple l’aire d’espurnes. Alguns focs, focs babaus, no il·luminen ni cremen, però altres cremen la vida amb tantes ganes que no es poden mirar sense parpellejar, i qui s’hi acosta, s’encén.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
