Quan tenia 10 anys, vaig sortir a caminar pel barri amb una veïna a la qual jo considerava la meva xicota.
En arribar a una cantonada on solien reunir-se una sèrie de nois grandots, un d’ells va aixecar la faldilla de la meva amigueta i li va acariciar la natja.
En veure la mida del meu oponent i la festa dels seus acompanyants davant la gesta, només vaig optar per ajupir el cap i seguir caminant amb ella com si no hagués passat res.
En arribar a casa el meu pare em va veure evidentment preocupat i em va preguntar què havia passat.
Quan li vaig explicar el que havia passat, entre laments i retrets, em va mirar fixament als ulls i em va dir:
– “Mira fill, el que t’acaba de passar és summament incòmode. A mi també em va passar alguna cosa similar. Si deixes que la por et venci, t’agafarà avantatge”.
Després de meditar uns segons, vaig agrair el consell i em vaig aixecar cap al televisor.
El meu pare em va agafar del braç i em va dir amb veu ferma:
– “No m’has entès. Tens dues opcions. O surts a enfrontar-te a aquests idiotes o te les veus amb mi”.
Realment no vaig dubtar gaire en l’elecció. El meu pare era un napolità immigrant de la Segona Guerra Mundial que quan s’ofuscava enganxava de valent. Vaig optar llavors per la sortida més digna, encara que obligada, de salvar l’honor.
És més dir que la inflor i el morat dels ulls va durar més d’una setmana. Però va valer la pena. La meva amigueta va descobrir en mi un veritable príncep blau, vaig agafar prestigi davant dels meus amics i altres nenes van començar a mostrar-se interessades per aquesta barreja rara d’amant llatí i Bruce Lee. El més important, però, va ser l’ensenyament que em va deixar l’experiència en l’aspecte psicològic. Després de la baralla el meu pare m’esperava amb gel, aspirines i un cert aire d’orgull.
-“Molt bé.-em va dir-és preferible tenir un ull inflat i no la dignitat maltractada”.
Aquella nit vaig dormir com mai no ho havia fet abans.
Maquiavel diu: “Els fantasmes espanten més de lluny que de prop”. Això és veritat. L’única manera de vèncer la por és enfrontar-la. De la mateixa manera, no hi ha cap altra manera de solucionar un problema que fent-hi front. Tot i els avantatges del mètode, els humans ens resistim a pagar el cost de la superació. Optem pel camí més fàcil: l’alleujament que ens produeix l’evitació i la postergació.
No encarar les coses impedeix que l’organisme tingui prou temps per vèncer la por o solucionar el problema de què es tracti. Enfrontar-se a coses desagradables és incòmode, però és el preu per modificar-les i vèncer-les.
Walter Riso
