Un dia la Vida va prendre la figura d’un jove ben plantat i es va posar a caminar pel món.
A la riba d’un bosc va veure una cabanya, va entrar i va trobar allí un home pobre malalt d’elefantiasi: tots els seus membres estaven inflats i tan deformes que es movia amb molta dificultat.
– Oh! Quins vents venturosos et porten a mi? Qui ets tu? – va dir el malalt.
– Sóc la Vida, -va respondre el caminant. Alguns em reconeixen quan arribo, però no, quan torno. Jo vaig i vinc; tornaré per aquests llocs dintre de set anys. Però, per què gemegues tant?
– Tinc una malaltia terrible; ha destruït el meu aspecte humà i m’ha llevat l’alegria de viure. Ja no puc més.
– Si vols, -va dir la Vida – et guareixo. Però tu m’oblidaràs.
-No! – Li va assegurar el malalt – Guardaré eternament en la meva memòria a qui em guareixi i li estaré agraït per a sempre.
La Vida va espargir una pols misteriosa sobre el malalt, i aquest va quedar guarit com per encant. La Vida va seguir el seu camí. De seguida va arribar a la cabanya d’un leprós.
– Oh! Beneït tu que véns a mi! -va exclamar el leprós al veure al bell jove – Puc saber el teu nom?
– Jo sóc la Vida -va dir el nouvingut. Alguns em reconeixen quan arribo, però no, quan retorno. Vaig i vinc. Tornaré per aquests rumbs dintre de set anys. Puc guarir-te, però te’n recordaràs de mi?
– No t’oblidaré mentre visca -va dir el leprós. La Vida el va guarir i va seguir el seu camí.
En l’arribar a un llogaret, es va trobar amb un cec que buscava el camí amb un bastó Quan va escoltar passos, es va detenir i va preguntar.
– Qui hi ha? Cura amb aquest pobre cec!
– Jo sóc la Vida. Alguns em reconeixen quan arribo, però no, quan torno. Va guarir també al cec i va desaparèixer.
Van passar els anys, i al seu temps, com ho havia promès, va tornar, però aquesta vegada ocult sota la figura d’un cec. Era ja tard quan va arribar a la cabanya del cec que havia guarit. Va trucar a la porta. No hi era, però el va obrir la seva esposa.
– Tingui pietat d’aquest pobre cec -va dir la Vida – Conec al seu espòs; em pot donar una mica d’aigua mentre ho espero? Amb una mica en tindré prou.
– El meu espòs és un veritable ximple -murmurà la dona – Porta a casa tots els pobres es troba.
Va posar una mica d’aigua bruta en una vella xícara i la hi va oferir de mala manera al fals cec. Per fi va arribar el senyor de la casa, i la Vida es va dirigir a ell.
– Estic de passada – va dir – Pots donar-me allotjament fins al matí?
L’home va murmurar una mica, després va estendre una estora en un racó de cabanya i va donar al cec un grapat de cacauets. Quan va despuntar l’alba, la Vida va cridar al seu amfitrió i li va dir:
– No et vaig dir que alguns coneixen a la Vida quan ve però no quan torna?. Tu no m’has reconegut, perquè la ceguesa s’ha quedat en el teu cor, i tornarà també als teus ulls. Dit això i va sortir deixant darrere seu una polseguera.
L’home va tornar a ser cec, com set anys abans. Quan la Vida va arribar a la cabana de l’antic leprós, es va cobrir d’una lepra tan horrible que el seguien eixams de mosques. Va trucar a la porta, però aquell home, veient el leprós, no el va deixar entrar i va refusar donar-li menjar perquè anava massa brut.
-T’ho havia dit -li va recordar el caminant – Alguns coneixen a la Vida quan ve, però no, quan torna. I va marxar deixant darrere seu un reguer de la misteriosa pols.
L’home ingrat es va cobrir de nou de tanta lepra que la carn li queia a trossos.
Quan va arribar a la cabana de l’antic malalt d’elefantiasi, la Vida es va inflar els membres de tal manera que amb prou feines podia caminar. Va treure el cap per la porta i va dir:
– Bon home, una mica d’aigua fresca per caritat!
Avant! Avanci! Entra! -va dir l’home, apressant-se a ajudar al fingit malalt – Oh! Quina desgràcia! Tan jove i tan malalt! Jo també, fa temps, vaig tenir aquesta lletja malaltia, però va passar per aquí un bon home i em va guarir. I mentre parlava va posar a coure un plat d’arròs, va donar al malalt nous i una xicra plena de llet fresca, després va preparar un rostit de carner i es va ocupar de cuidar al malalt.
Al matí, la Vida es va presentar com el jove bell que era i va dir: -Tu has reconegut a la vida també en el seu retorn. No oblides els beneficis rebuts i saps socórrer a qui sofreix el mateix que tu has sofert. Per això romandràs sa i gaudiràs de prosperitat.
L’home va voler fer un regal a la Vida, unes vaques. Però el jove l’hi va agrair dient:
– No tinc necessitat de riqueses. Vull que recordis una cosa important: La Vida pot canviar i portar avui béns i demà mals, però amb freqüència depèn de vosalres fer-la millor o pitjor.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
