A l’escoleta rural hi havia una vella estufa de carbó molt antiquada. Un noiet tenia assignada la tasca d’arribar a l’escola de primària cada dia per encendre el foc i escalfar l’aula abans que arribessin la mestra i els companys.
Un matí, van arribar i van trobar l’escola envoltada de flames. Van treure el nen inconscient més mort que viu de l’edifici. Tenia cremades greus a la meitat inferior del cos i el van portar urgent a l’hospital del comtat.
Al seu llit, el nen horriblement cremat i semiinconscient, sentia el metge que parlava amb la seva mare. Li deia que segurament el seu fill moriría que era el millor que podia passar, en realitat -, ja que el foc havia destruït la part inferior del seu cos.
Però el valent nen no volia morir. Va decidir que sobreviuria. D’alguna manera, per a gran sorpresa del metge, va sobreviure. Un cop superat el perill de mort, va tornar a sentir la seva mare i el metge parlant a poc a poc. Atès que el foc havia fet malbé les extremitats inferiors del seu cos, deia el metge a la mare, hauria estat molt millor que morís, ja que estava condemnat a ser invàlid tota la vida, sense la possibilitat d’usar les cames.
Un cop més el valent nen va prendre una decisió. No seria un invàlid. Caminaria. Però malauradament, de la cintura cap avall, no tenia capacitat motriu. Les seves primes cames penjaven sense vida. Finalment li van donar d’alta.
Cada dia, la seva mare li feia massatges a les cames, però no hi havia sensació, ni control, res. Tot i això, la seva determinació de caminar era més forta que mai. Quan no era al llit, estava confinat en una cadira de rodes.
Un matí assolellat, la mare el va portar al pati perquè prengués aire fresc. Aquell dia en lloc de quedar-se assegut, es va estirar de la cadira. Es va impulsar sobre la gespa arrossegant les cames. Va arribar fins a la tanca de pals blancs que envoltava el jardí de casa seva. Amb gran esforç, es va posar dret. Allí, pal per pal, va començar a avançar pe la tanca, decidit a caminar.
Va començar a fer el mateix cada dia fins que va fer una petita empremta al costat del setge. Res no desitjava més que donar vida a aquelles dues cames. Per fi, gràcies a les oracions fervents de la seva mare i els seus massatges diaris, la seva persistència fèrria i la seva resolta determinació, va desenvolupar la capacitat, primer de posar-se dret, després de caminar trontollant i, finalment, de caminar sol i després córrer.
Va començar a anar caminant a l’escola, després corrent, pel simple plaer de córrer. Més endavant, a la universitat, va formar part de l’equip de cursa sobre pista. I encara després, al Madison Square Garden, aquest jove que no tenia esperances que sobrevisqués, que mai caminaria, que mai tindria la possibilitat de córrer, aquest jove determinat, Glenn Cunningham, va arribar a ser l’atleta nord-americà que va córrer el quilòmetre més veloç el món!
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
