Una noia es queixava al seu pare de com la vida no li era senzilla. Viure no és fàcil-deia la filla-. Viure és en moltes, massa vegades, una mena de cursa d’obstacles, una marató de problemes en la qual quan albirem una solució, un final, nous problemes, noves preocupacions van cap a nosaltres. La vida no ens dóna treva. La noia no sabia com seguir avançant, creia estar a punt de donar-se per vençuda. Estava cansada de lluitar.
El pare, reconegut cuiner, no va dir res i la va portar cap al seu lloc de treball. A la cuina li va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua dels tres recipients va començar a bullir. En una primera olla va col·locar pastanagues, en la segona uns ous i en l’última va posar uns grans de cafè. La filla mirava expectant, el pare el ho va deixar tot bullint sense dir res.
La filla va esperar impacientment. El silenci era esgotador. Es preguntava què estaria fent son pare. Per què no li feia cas? Al cap de 20 interminables minuts, el xef va apagar el foc. Va treure les pastanagues i les va posar en un recipient. Va treure els ous i els va col.locar en un altre plat. Finalment va colar el cafè i el va posar en un tercer bol.
Finalment es va dirigir a la seva filla. Li va preguntar:
– Filla, què veus?
– Pastanagues, ous i cafè-va ser la seva resposta.
Li va demanar que s’apropés i que toqués les pastanagues. Quan ella ho va fer, va notar que estaven toves i poc consistents. Després li va demanar que prengués un ou i el trenqués. Li va treure la closca i observar l’ou que, evidentment, s’havia tornat dur. Després li va demanar que olorés i tastés el cafè . Ella va somriure mentre gaudia del seu ric aroma i el seu intens sabor.
– Què significa això pare?, – Va preguntar la jove.
El cuiner va somriure. No te n’adones?. Fixa’t, li va contestar: els tres elements s’han enfrontat a la mateixa adversitat. Tots ells han estat submergits en aigua bullint. A una cosa que els danyava. Però han reaccionat de forma diferent.
La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura, superba, però després de 20 minuts d’ebullició es va transformar en una cosa feble i fàcil de desfer. L’ou havia arribat a l’aigua fràgil, la seva closca protegia el seu interior líquid. Però després d’estar 20 minuts en aigua bullint, el seu interior s’havia endurit. Els grans de cafè, però, eren únics. Després d’estar en aigua bullint, havien canviat l’aigua. Li havien aportat aroma i sabor.
La noia escoltava però no arribava a entendre. El pare va prosseguir:
– Com ets tu filla?. Quan els problemes truquen a la porta, com respons davant l’adversitat?.
La jove va començar a comprendre. El pare va seguir:
– Ets una pastanaga que sembla forta, que sembla resistent però quan l’adversitat i el dolor et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?
– Ets un ou, que comença amb un cor mal·leable, suau, amb vida, un esperit fluid, però que després dels problemes de la vida, una pedra en el camí, uns amics que et deceben, un treball que acaba, una parella que no és el que esperaves, uns diners que no arriben … es torna rígid i dur? Fixa’t, per fora l’ou sembla el mateix, la seva closca segueix sent del mateix color, la seva forma i mida són idèntics. Però el seu cor i el seu esperit s’han endurit.
– O ets com aquests granets de cafè? El cafè canvia l’aigua bullint, l’element que li causa dolor. El cafè ha transformat una aigua sense sabor, sense olor en un líquid olorós i desitjable. I fixa’t, és quan l’aigua arriba al seu punt d’ebullició quan el cafè arriba al seu millor sabor.
El xef no va dir res més. La jove va comprendre i va somriure. Va agrair interiorment l’ensenyament del pare. I, en silenci, va reflexionar.
Mercè Rios Figuerola
