En un petit poble de terres llunyanes, hi vivia un vell amb el seu fill de 17 anys. Un dia, l’únic cavall blanc amb què treballava va saltar la reixa i se’n va anar amb diversos cavalls salvatges.
La gent del poble murmurava: Quina desgràcia la seva, Dom Ciprià!, i ell, tranquil, contestava: – “Pot ser una desgràcia o pot ser una benedicció”.
Dies després, el cavall blanc va tornar al costat d’un bell cavall salvatge, i la gent saludava el vell dient-li:
Quina benedicció!, a la qual cosa Dom Ciprià replicava: “Pot ser una desgràcia o pot ser una benedicció”.
Al cap de pocs dies, el fill adolescent, mentre muntava el cavall salvatge per domar-lo, va ser enderrocat i es va fracturar una cama, arran de la qual cosa va començar a coixejar, i la gent li deia a l’ancià; Quina desgràcia la seva, bon home!, i ell replicava: “Pot ser una desgràcia o pot ser una benedicció”.Dies després es va iniciar una guerra i tots els joves del poble van ser portats al front de batalla, però al seu fill no li van dur per la coixesa, i tota la gent del poble saludava el vell i li comentava: Quina benedicció la seva, Dom Ciprià!. I ell, amb la seva fe indestructible, va contestar una vegada més dient: “Només Déu ho sap, potser sigui una benedicció o potser una desgràcia”.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
