Al món indígena, un dels principis que constitueixen l’univers és el dolor. No obstant això, els ulls d’aquest poble penetren en aquesta realitat sense por i la transformen en una cosa sublim.
Un guerrer va mirar la seva filla recent nascuda. Li semblava tan bonica que no trobava un nom apropiat per a ella. Tots li semblaven poca cosa. Per fi va decidir buscar el més valuós del món i prendre’l com a nom per a la seva primogènita.
Va sortir molt d’hora, quan encara era fosc i va pensar:
-“Podria anomenar-la: Silenci, doncs és bellíssim” , però va començar l’alba i el guerrer va aturar els seus passos i va dir: -“No, li diré: Aurora”.
Va decidir caminar unes milles més i el dia avançava mentre al llarg del seu camí el guerrer pensava a anomenar la seva filla: “Llum, Neu, Flor, Cel.”
I així va recórrer grans distàncies i va consultar molts homes instruïts, fins que finalment va trobar el més savi dels homes, que li va dir:
– Després d’aquesta muntanya trobaràs un pastor molt senzill. Apropa’t a casa seva, espera allà i veuràs el més valuós del món.
Apostat al costat d’unes roques el guerrer va esperar el moment fixant la mirada a l’entrada de la casa. Al cap d’uns moments es va obrir la porta i va aparèixer una nena. El guerrer va sentir un calfred. La petita estava coberta de lepra.
Després d’uns instants, per la corba del camí, es va sentir la veu del pastor cridant la seva filla. El guerrer va veure com pare i filla s’abraçaven i cobrien de petons. I així, tornant a casa seva amb llàgrimes als ulls, es va dir:
– L’anomenaré Heoma-nae-sàn (“amor al dolor”).
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
