És l’hora de sortida de l’escola i el bus on viatjo, s’omple de cop i volta amb un bulliciós grup de nenes adolescents. Generalment els adolescents parlen en veu alta, són desenfadats i no tenen cura dels seus comentaris ni del vocabulari. És com si tothom hagués d’abocar-se a les seves vides per escoltar -sense voler-ho- el que ells parlen.
Així, tot el passatge va escoltar el que aquella nena tenia per explicar a les amigues. Llegia a ple pulmó una carta que havia rebut d’un jove enamorat que declarava la seva admiració ponderant-ne llargament les virtuts. El noi acabava dient “t’estimo, no puc deixar de pensar en tu”.
-“Que estúpid!”, va acabar dient la joveneta davant el cor de les seves companyes que l’envoltaven, i una sonora riallada va ser el colofó per a aquella dolça declaració d’amor.
Vaig sentir una secreta pena per qui així resultava trepitjat en els seus sentiments encara sense saber-ho. I vaig reflexionar sobre el valor que solem donar als sentiments dels altres.
Ja es tracta d’amor, admiració, tristesa, alegria, les emocions són les expressions més valuoses d’una persona i han de ser honrades. És com un sent, com es manifesta, com és “per” davant de si mateix i dels altres.Quantes vegades no he tingut en compte els sentiments d’un altre? Honrar els sentiments dels altres i els meus propis és un aprenentatge que puc emprendre a través de veure que som criatures divines i Déu és present al cor de tots i cadascun.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
