Un dia vaig llegir un llibre que comparava la vida amb un viatge amb tren. Una comparació extremadament interessant quan és ben interpretada. Interessant, perquè la nostra vida és com un viatge amb tren, plena d’embarcaments i desembarcaments, de petits accidents al camí, de sorpreses agradables, amb algunes pujades i baixades tristes.
Quan naixem i pugem al tren, trobem dues persones estimades que ens faran conèixer el viatge fins a la fi: els nostres pares. Malauradament, ells en alguna estació baixaran per no tornar a pujar més.
Quedarem orfes de la seva estimació, protecció i afecte. Però malgrat això, el nostre viatge haurà de continuar; coneixerem altres persones interessants durant la llarga travessia, entre ells els nostres germans, amics i amors. Molts només realitzaran un curt passeig, altres estaran sempre al nostre costat compartint alegria i tristeses.
Al tren també hi viatjaran persones que aniran de vagó en vagó per ajudar a qui ho necessiti. Molts baixaran i deixaran records inesborrables. Altres en canvi viatjaran ocupant seients, sense que ningú percebi que hi són.
És curiós veure com alguns passatgers que estimem decideixen seure allunyats de nosaltres, en altres vagons. Això ens obliga a fer el viatge separats. Però això no ens impedirà, encara que potser amb alguna dificultat, acostar-nos-hi. El que és difícil és acceptar que, malgrat estar a prop… no podrem asseure’ns junts, ja que moltes vegades tenen altres persones que els acompanyen.
Aquest viatge és així, ple d’atropellaments, somnis, fantasies, esperes, arribades i partides. Sabem que aquest tren només fa un viatge, el d’anada. Intentem, doncs, de viatjar tan bé com sigui possible, intentant tenir una bona relació amb tots els passatgers, procurant el millor de cada un, recordant sempre que, en algun moment del viatge, algú pot perdre les seves forces i ho haurem entendre A nosaltres també ens passarà el mateix; segurament algú ens entendrà i ens ajudarà
El gran misteri d’aquest viatge és que no sabem a quina estació ens toca baixar. Penso: quan hagi de baixar del tren sentiré enyorances? La meva resposta és SI; deixar els meus fills viatjant sols serà molt trist. Separar-me dels amors de la meva vida serà dolorós. Però tinc l’esperança que en algun moment ens tornarem a trobar a l’estació principal i viure l’emoció de veure’ls arribar amb molta més experiència de la que tenien en iniciar el viatge. Seré feliç de pensar que en alguna cosa vaig poder fer perquè ells hagin crescut com a bones persones.
Ara, en aquest moment, el tren disminueix la velocitat perquè pugin i baixin persones. La meva emoció augmenta a mesura que el tren va parant… qui pujarà? qui serà? … M’agradaria que TU pensis que el desembarcar del tren, no és només una representació de la mort o el terme d’una història que dues persones van construir i que per motius íntims van deixar enfonsar. Estic feliç de veure com certes persones, tenen la capacitat de reconstruir per tornar a començar, això és senyal de lluita i força, i saber viure és poder obtenir el millor de tots els passatgers.
Agraeixo DÉU per estar realitzant aquest viatge junts i, si per alguna raó els nostres seients no són a prop, amb tota seguretat, el tren o al vagó on anem i el maquinista són els mateixos.
Bon viatge!
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
