En Pep era el tipus de persona que t’encantaria ser. Sempre estava de bon humor i sempre tenia alguna cosa positiva a dir. Quan algú li preguntava com li anava, responia:
– “Si pogués estar millor, tindria un bessó”.
Era un Gerent únic perquè tenia diverses cuineres que l’havien seguit de restaurant a restaurant. La raó per la qual les cuineres seguien en Pep era per la seva actitud. Ell era un motivador nat: Si un treballador tenia un mal dia, en Pepe hi era per dir-li com veure el costat positiu de la situació.
Veure aquest estil realment em va causar curiositat, així que un dia vaig anar a buscar en Pep i li vaig pregunta:
– “No ho entenc… no és possible ser una persona positiva sempre. Com t’ho fas?…”
En Pep va respondre:
– “Cada matí em desperto i em dic a mi mateix, Pep, tens dues opcions avui: Pots escollir estar de bon humor o pots escollir estar de mal humor. Escull estar de bon humor. Cada vegada que passa alguna cosa dolenta, puc escollir entre ser una víctima o aprendre’n. Escullo aprendre’n. Cada vegada que algú ve a mi per queixar-se, puc acceptar la seva queixa o puc assenyalar-li el costat positiu de la vida. Escullo el costat positiu de la vida”.
– “Si, és clar, però no és tan fàcil”, vaig protestar.
– “Si que ho és”, va dir en Pep. “A la vida cada situació és una elecció. Tu tries com reacciones davant de cada situació, tu tries com la gent afectarà el teu estat d’ànim, tu tries estar de bon humor o de mal humor . En resum, TU TRIES COM VIURE LA VIDA”.
Vaig reflexionar en el què en Pep em va dir… Poc temps després, vaig deixar l’hostaleria per iniciar el meu propi negoci. Vam perdre contacte, però sovint pensava en Pep, quan havia de fer una elecció a la vida en comptes de reaccionar contra ella. Diversos anys més tard, vaig saber que en Pep va fer alguna cosa que mai s’ha de fer en un negoci de restaurant, va deixar la porta del darrere oberta i un matí va ser assaltat per tres lladres armats. Mentre intentava obrir la caixa forta, la seva mà tremolant pel nerviosisme, errava la combinació. Els assaltants van sentir pànic i li van disparar. Amb molta sort, en Pep va ser trobat relativament aviat i portat d’urgència a una Clínica.
Després de vuit hores de cirurgia i setmanes de teràpia intensiva, en Pep va ser donat d’alta, encara amb fragments de bala al cos. Em vaig trobar amb ell sis mesos després de l’accident i quan li vaig preguntar com estava, em va respondre:
– “Si pogués estar millor, tindria un bessó”.
Li vaig preguntar que havia passat per la seva ment en el moment de l’assalt.
Ell va respondre:
– “El primer que va venir a la meva ment va ser que havia d’haver tancat amb clau la porta del darrere. Quan estava tirat a terra, vaig recordar que tenia dues opcions: Podia triar viure o podia triar morir. Vaig triar viure”.
– “No vas tenir por?” Li vaig preguntar. En Pep va continuar:
– “Els metges van ser genials. No deixaven de dir-me que estaria bé. Però quan em van portar al quiròfan i vaig veure les expressions de les cares de metges i infermeres, realment em vaig espantar. Podia llegir als seus ulls: És home mort. Vaig saber llavors que havia de prendre una decisió.
– “Què vas fer?” Vaig preguntar.
– “Bé, un dels metges em va preguntar si era al·lèrgic a alguna cosa i respirant profund vaig cridar: – Si, a les bales- Mentre reien, els vaig dir: estic escollint viure, operint-me com si estigués viu, no mort”.
En Pep va viure pel mestratge dels metges, però sobretot per la seva sorprenent actitud. Va aprendre que cada dia tenim l’elecció de viure plenament, l’ACTITUD, al final, ho és tot.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
