La meva amiga Doris estima les plantes. Com jo. I sempre intercanviem brots, esqueixos, llavors, i parlem sobre cures del jardí i coses així. Havia una planta en particular que ella volia tenir i jo també. Un dia jo vaig poder aconseguir dos petits plançons d’aquesta anhelada varietat, i molt contenta em vaig dirigir a casa de la meva amiga. En el camí vaig mirar detingudament cadascuna de les plantetes intentant triar la millor; la meva primera intenció va ser quedar-me amb la més bufona i donar-li a la meva amiga l’altra. Però de seguida vaig pensar que no estava bé fer això. Llavors vaig decidir donar-li a triar. Després de mirar les dues plantetes fixament, ella va dir: -Quina em dónes? -“La que vulguis, tria la que vulguis”. Va respondre -“Em quedo amb aquesta”, i va triar la més ufanosa. Quan vaig tornar a observar detingudament la planteta que havia quedat per a mi, em vaig adonar d’alguna cosa en la qual cap de les dues havíem reparat. Encara sent més ufanosa l’altra, les seves arrels no es notaven gaire fortes. En canvi la que va quedar a les meves mans, tenia les fulles una miqueta esgrogueïdes, però l’arrel era gran i forta.
És una lliçó per a mi, perquè gairebé sempre tendim a actuar pel que veiem “per dalt”. Solem triar persones i coses pel que es mostra a primera vista, sense detenir-nos a pensar en el que hi ha sota. La veritat, l’essencial no és a la vista. Com diu el Petit Princep: “L’essencial és invisible als ulls”. Intentar descobrir el que hi ha darrere, o en el fons de qualsevol façana, és una aventura apassionant!
Carmen Farías – “Lliçons Pendents”
