Actualment esteu veient La nina que volta saber

La nina que volta saber

Comparteix en

LA NINA QUE VOLIA SABER

Llegenda Budista

Volia veure el mar sigui com sigui. Era una nina de sal, però no sabia què era el mar.

Un dia va decidir marxar. Era l’única manera de poder satisfer el seu desig.

Després d’un interminable pelegrinar a través de territoris àrids i desolats, va arribar a la vora del mar i va descobrir una cosa immensa, fascinadora i misteriosa alhora. 

Era l’alba, el sol començava a il·luminar l’aigua encenent reflexos tímids, i la nina no arribava a entendre.

Va romandre allí, ferma, molt de temps, com clavada fortament sobre terra, amb la boca oberta. Davant d’ella, aquella extensió seductora. Es va decidir finalment. Va preguntar al mar:

– Digues-me: qui ets?

– Sóc el mar.

– I què és el mar?

– Sóc jo.

– No arribo a entendre, però ho desitjaria tant… Explica’m el que puc fer.

– És molt senzill: toca’m.

Aleshores la nina va cobrar ànims. Va fer un pas i va avançar cap a l’aigua. Després de dubtar-ho molt, va tocar lleument amb el peu aquella massa imponent. Va obtenir una estranya sensació. I, tanmateix, tenia la impressió que començava a comprendre alguna cosa.

Quan va retirar la cama, va descobrir que els dits del peu havien desaparegut. Va quedar espantada i va protestar:

– Malvat! Què m’has fet? On han anat a parar els meus dits?

El mar va replicar impertorbable:

– Per què et queixes? Simplement has ofert alguna cosa per poder entendre. No era això el que demanaves?

L’altra insistia:

– Sí… És cert, no pensava… Però…

Va reflexionar una mica. Després va avançar decididament dins de l’aigua. Aquesta, progressivament, l’anava embolicant, li arrencava una mica, dolorosament. A cada pas la nina perdia algun fragment. Com més avançava, se sentia disminuïda d’alguna porció de si mateixa, i li dominava més la sensació de comprendre millor. Però encara no aconseguia saber del tot què era el mar.

Una altra vegada va repetir l’acostumada pregunta:

-¿Què és el mar?

Una darrera onada es va empassar el que en quedava. I precisament en el mateix instant en què desapareixia, perduda entre les onades que l’arrossegaven emportant-se-la no se sap on, la nina va exclamar:

– El mar sóc jo!

Llegenda budista


Comparteix en