Diuen que va passar fa molts, molts anys, que un pelegrí després caminar durant infinites jornades sota l’implacable sol de l’Índia va desitjar en el seu cor poder descansar a l’ombra d’un arbre que li donés aixopluc. I així va ser que, de sobte, va veure a la llunyania un frondós arbre solitari enmig de la plana. Cobert de suor i trontollant sobre els seus fatigats peus es va encaminar alegrement cap al arbre que feia realitat el seu desig.
Per fi podré descansar, Va pensar, mentre s’obria pas entre les seves espesses branques que arribaven fins a terra. Què més podria desitjar?
Ajagut a terra, en el seu refugi vegetal, va tractar de conciliar el son, però el terra era dur i mentre el pelegrí més tractava d’ignorar-ho i descansar, més dur li semblava.
Si almenys tingués un llit, va pensar.
A l’instant va sorgir un llit imponent, amb llençols de seda, digne d’un sultà. Brocats, luxosos, teixits de Samarkanda i les més suaus pells cobrien el llit. I és que, sense saber-ho, el pelegrí havia anat a seure sota el mític arbre dels desigs. Aquell arbre miraculós que és capaç de convertir en realitat qualsevol desig expressat sota les seves branques.
L’home es va ficar en el tou llit relaxant-se.
Oh, qué bé que estic, llàstima de la fam que tinc!, Va pensar
I davant d’ell va aparèixer una esplèndida taula coberta amb el més saborós dels àpats, amb rics i variats plats exquisidament preparats i servits en la més extravagant de les vaixelles. Sobre les més fines teles imbricades de fils preciosos es barrejaven or, plata i finíssim cristall amb les més exòtiques fruites i luxuriosos postres. Totes aquestes meravelles van prendre forma davant els seus sorpresos ulls. Tot allò amb el que sempre havia somniat en les solitàries nits del seu llarg peregrinar estava ara davant seu. El pelegrí menjava i menjava amb la por que aquest prodigi desaparegués en l’aire tan sobtadament com havia aparegut. Però, com més menjava, més menjar apareixia. I cada nou menjar era encara més saborós i exquisit que l’anterior. Finalment va dir:
Ja no puc més i en aquest mateix moment la taula amb totes les seves meravelles es va esvair en l’aire.
És meravellós, va pensar, mentre un sentiment de felicitat li omplia el pit.
No em mouré d’aquí i seré per sempre feliç.
Però, de sobte, una idea terrible va solcar la seva ment
Sí, però, aquesta plana és famosa pels seus ferotges tigres. Què passaria si un tigre em descobrís? Seria terrible morir, després d’haver trobat l’arbre de la felicitat.
Va ser la mil·lèsima d’una fracció de segon, però va ser suficient. Complint el seu desig, en aquell moment va sorgir del no-res un terrible tigre que el va devorar. I així, l’arbre de la felicitat va quedar sol de nou, i allà segueix esperant l’arribada d’un ésser humà de cor completament pur, on no resideixin ni por, ni desconfiança, sinó només responsabilitat i coneixement.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
