Juli Verne, un dels escriptors favorits dels joves, ha nodrit amb les seves novel·les les fantasies de milions d’adolescents a tot el món. Armant José Sequera ens recorda que, des de molt petit somiava el mar, amb emprendre llargs viatges d’aventures.
De fet, quan només tenia onze anys, un matí es va escapar de casa seva a galop estès, se’n va anar fins al port de la ciutat més propera i es va embarcar com a grumet a “La Coralie”, un navili que partia rumb a l’Índia.
El jove aventurer no va poder arribar gaire lluny: A la primera escala que va fer el vaixell, l’estava esperant el seu pare, un exitós advocat que havia decidit, sense importar per res el que pensés el seu fill, que Juli continués la tradició familiar i fos advocat com ell i com també ho havia estat el seu pare, l’avi de Juli.
Per tallar en sec l’afany aventurer del noi i castigar la gosadia d’haver fugit de la casa, Juli va ser castigat a una dieta forçada de només pa i aigua durant deu dies i a rebre catorze assots amb un fuet davant de tota la família.
Quan va arribar a la meitat dels assots, el pare va aturar el càstig i li va preguntar:
-Promets no viatjar més que amb la imaginació?
El que després seria un dels escriptors més admirats i llegits a tot el món, va haver de respondre que sí, que en endavant només viatjaria amb la seva imaginació. I Juli Verne va deixar anar la seva fantasia i creativitat. La seva extraordinària imaginació va anar guiant la seva ploma i una darrere l’altra van anar naixent 65 novel·les que ell mateix batejaria com a “Viatges Extraordinaris”. Des del seu escriptori francès, es va endinsar per les selves de l’Orinoco, va fer la volta al món, va penetrar al centre de la terra, va recórrer el fons de mars i oceans i fins i tot es va enfilar a la lluna avançant-se cent anys als viatges espacials…
El bon mestre cultiva la imaginació dels seus alumnes, esperona la seva creativitat, els deixa anar les regnes de la fantasia perquè galopin interminables viatges per mons apassionants i desconeguts. En aquest món tan materialista i fred, que ha reduït la vida a una barreja de teleconsum (televisió i compres), que renega de les utopies i asfixia l’esperança, els educadors genuïns han d’exercitar contínuament la capacitat d’imaginar i somiar dels seus alumnes. Somiar que és possible un món millor, on les persones tornem a mirar-nos als ulls com a germans i no ens vegem com a rivals, amenaces o enemics. Somiar una educació alegre i pertinent, plena de sentit, orientada a formar persones autònomes i ciutadans responsables i solidaris.
Somiar, imaginar mons nous i lliurar-se amb il·lusió i tenacitat a fer-los possibles. Un somni somiat per molts i la decisió d’encarnar-lo en vida, aviat es començarà a fer realitat. Les grans conquestes de la humanitat, van començar sent mers somnis utòpics d’alguns visionaris. Es va haver de somiar la independència, la llibertat dels esclaus…perquè després esdevinguessin fets, realitats…
Somiem molts amb un món de justícia i solidaritat i serà possible.
Els educadors genuïns, els militants de l’esperança, no podem renunciar al dret d’imaginar i de somiar, que és el més important de tots.
Seria terrible si no poguéssim imaginar un món diferent, somiar-hi com a projecte i lliurar-nos a la seva construcció amb alegria i esperança. Per això, davant del pragmatisme reduccionista i carrincló del “compro, després existeixo” que tracta d’imposar-se aquests dies, aixequem el nostre “somnio, després existeixo”.
Recordem a Fernando Savater: “Si somiem que volarem, aviat començaran a brotar-nos les ales. Volarem algun dia”.
Recordem també Facundo Cabral:“Si deixem morir els nostres somnis, serem pobres. Si els alimentem i avivem, serem rics”.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
