En un oasi amagat al mig del desert, hi havia el vell Eliahu de genolls, a un costat d’algunes palmeres datileres.
El seu veí Hakim es va aturar a abeurar els camells i el va veure transpirant, mentre semblava cavar a la sorra.
– Què tal ancià? li va dir:
– Molt bé -va contestar Eliahu sense deixar la seva tasca-.
– Què fas aquí, amb aquesta calor, i aquesta pala a les mans?
– Sembro dàtils -va contestar el vell.
– Dàtils!! -va repetir el nouvingut, i va tancar els ulls com qui escolta la major estupidesa-. La calor t’ha fet malbé el cervell, estimat amic. Digues-me, quants anys tens?
– Vuitanta, … però això, què importa?
– Mira, amic, els datilers triguen més de cinquanta anys a créixer i tot just després de ser palmeres adultes estan en condicions de donar fruits. Encara que visquis fins als cent anys, difícilment podràs arribar a collir alguna cosa del que sembres. Deixa això i vine amb mi.
– Mira, Hakim, jo vaig menjar els dàtils que un altre va sembrar, un altre que tampoc va somiar provar aquests dàtils. Jo sembro avui, perquè altres puguin menjar demà els dàtils que avui planto… i encara que només fos en honor d’aquell desconegut, val la pena acabar la meva tasca.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
