Un dia, anant pel desert, un viatger anglès va veure un àrab molt pensarós assegut sota una palmera. Un xic més enllà reposaven els seus cavalls, carregats de caixes. El viatger comprengué que es tractava d’un mercader que anava a vendre joies, perfums i tapissos a alguna ciutat veïna.
Feia molt de temps que no conversava amb ningú. S’apropà al mercader dient-li:
-Salut, Amic! Sembles preocupat! Que et puc ajudar?
-Ai! -respongué l’àrab tristament-. Estic molt afligit perquè acabo de perdre la mes preuada de les joies.
-Bah! -contestà l’altre-. La pèrdua d’una joia no deu representar gairebé res per a vós que porteu tants tresors damunt els vostres cavalls. Us serà fàcil trobar-ne una altra.
-Una altra! Una altra! -respongué l’àrab-. És ben bé que no coneixeu quin valor té aquesta joia.
-Quina joia era, doncs? -preguntà el viatger-.
-Era una joia -contestà el mercader- com no n’hi ha d’altra. Estava tallada en un tros de la pedra de la vida i hauria estat feta en el taller del temps. L’adornaven 24 brillants, envoltats cadascun per uns altres 60 de més petits. Ja veieu quanta raó tinc de dir que era una joia única al món.
-Realment -digué l’anglès- la vostra joia devia ser preciosa. Però, no creieu que amb diners se’n podria fer una d’igual?
-La joia perduda -respongué l’àrab-, quedant pensarós, era un dia, i un dia que es perd ja no es torna a trobar.
Nota: Desconeixem l’autor d’aquest conte. Si algú el coneix, us preguem que ens ho feu saber i li farem constar. Gràcies!
