Una dona agonitzava. De sobte, va tenir la sensació que era duta al cel i presentada davant el Tribunal.
«Qui ets?», digué una Veu.
«Sóc la dona del batIle», respongué ella.
«T’he preguntat qui ets, no amb qui ets casada.»
«Sóc la mare de quatre fills.»
«T’he preguntat qui ets, no quants fills tens.»
«Sóc una mestra d’escola.»
«T’he preguntat qui ets tu, no quina és la teva professió.»
I així successivament. Digués el que digués, no semblava trobar la resposta satisfactòria a la pregunta: «Qui ets?»
«Sóc una cristiana.»
«T’he preguntat qui ets, no quina és la teva religió.»
«Sóc una persona que anava cada dia a l’església i ajudava els pobres i necessitats.»
«T’he preguntat qui ets, no que feies.»
Evidentment, no va aconseguir de passar l’examen, i fou retornada a la terra. Quan es va refer de la seva malaltia, prengué la determinació d’esbrinar qui era. I tot va ser diferent.
La teva obligació és «ser». No ser un personatge o un no ningú, ni ser això o allò, sinó simplement ser.
Del llibre “La Pregària de la Granota”, d’Anthony de Mello
