Faig aquest escrit en ple procés gripal. Això vol dir que no estic en el meu millor moment pel que fa a l’aspecte físic, però, ja se sap, els compromisos hi són a les verdes i a les madures, i, a més, m’heu sentit a dir, manta vegada, des d’aquesta finestra, que tots els moments, bons o dolents, són una font d’aprenentatge, si sabem mirar-los amb bons ulls.
No us diré que m’encanti aquesta tos que no em deixa dormir, aquesta mucositat enganxada a la gola o aquesta febre que fa dies que dura, no! Ara bé, mirat des de la meva experiència (n’he passat de pitjors!), aquesta grip em fa prendre consciència del llenguatge del meu cos que, en aquest moment, em diu que toca descansar, justament perquè pugui restaurar-se.
I tot plegat m’introdueix en un tema cabdal per a la nostra evolució personal: l’acceptació de la realitat. El fet de no rebel·lar-se quan una causa major (una febre de 39 graus, ho és), ens trenca les oracions i capgira tots els nostres plans.
Acceptació de la realitat que també passa per tenir cura del propi cos i del dels altres. Quantes vegades en aquests dies d’hivern ens trobem, en llocs públics, amb persones amb febre, amb ple procés agut que, no tant sols no tenen cura d’elles mateixes, sinó que, a més, posen els virus i bacteris a disposició d’aquells que les envolten, amb una generositat esfereïdora.
Puc entendre que avui les feines no estan per agafar baixes per la grip, d’acord! Ara bé, em costa entendre que als cinemes, als teatres i altres llocs públics hi vagi gent en males condicions, en lloc d’aprofitar un temps valuosíssim per posar-se al llit i ajudar el cos a deslliurar-se de la malaltia.
L’acceptació de la realitat passa, també i sobretot, pel respecte per un mateix i pels altres. És prou senzill: no fer als altres allò que no voldries per a tu mateix, i fer-te a tu mateix, allò que desitges pel als altres.
Finalment, el resum de tot plegat s’anomena rendició. Tenir clar que, si he agafat la grip és perquè el meu cos no estava en el seu millor moment i, per tant, estar disposat a posar-se al seu servei perquè remunti el més aviat possible.
No és cap heroïcitat passejar-se pel món escampant malalties. El que sí que té el qualificatiu d’heroïcitat, elevat a l’enèsima potència, és posar-se a disposició d’un mateix, amb paciència i dedicació, sobretot quan l’objectiu final és fer un bé a aquells que ens envolten.Per tot plegat, en plena epidèmia de grip, m’he permès la llicència d’entrar conscientment en contradicció amb mi mateixa i, tot i saber que aquesta estona hauria d’haver estat al llit, compartir amb vosaltres aquesta reflexió de respecte i acceptació de la realitat. No m’ho tingueu en compte.
