A mesura que anem col·leccionant anys, constatem que la vida s’escola sense ni tan sols adonar-nos-en. Aquest és un tema de conversa habitual entre amics i coneguts, allò de “com passa el temps!” o “acabem de passar Nadal i ja som a l’estiu”. Quan això s’esdevé, vol dir que hem caigut en un cert automatisme que ens hauria de posar en alerta. Conduïm nosaltres la nostra vida o ho fan els esdeveniments?
Si som conscients de la força poderosa dels nostres pensaments, que ho som, i, per tant, també sentim la necessitat de pensar en positiu i d’alliberar-nos de tota càrrega negativa, hauríem de maldar per aconseguir alentir la rutina diària i proveir-nos dels silencis indispensables per contemplar i reflexionar. Només essent-ne conscients, podrem aconseguir que el ritme frenètic de la nostra societat, caracteritzada per una allau d’informació indigerible, no segresti tothora la nostra ment.
Tots, en algun moment de la infantesa o l’adolescència, ens hem dedicat a imaginar allò que voldríem arribar a ser quan fóssim grans, moments, per cert, que sovint es recorden amb aquella nostàlgia agredolça d’allò que podia ser i no ha estat. A mesura que arribem a l’edat adulta, i a causa de l’augment de responsabilitats i de la necessitat de treballar per cobrir les innumerables despeses que ens crea la societat de consum, sí o sí, ens sentim obligats a tocar de peus a terra i, a poc a poc, el dia a dia va anestesiant els nostres somnis. Si no fem res per impedir-ho, tard o d’hora, podem caure en el corrent feixuc i mancat d’encís de la rutina, oblidant els nostres desigs i les nostres fites, i condemnant-nos a una vida sense sentit.
Si som conscients d’aquesta realitat i en patim alguna conseqüència, hem de posar fil a l’agulla per revertir la situació. Per a això, us proposo un joc: agafeu un paper en blanc i un bolígraf i, a dalt de tot del full, escriviu la pregunta següent: Què m’agradaria fer si no tingués cap limitació? A continuació, deixeu volar la imaginació i aneu anotant totes aquelles coses que se us acudeixin, per més inversemblants que us semblin. Es tracta de recuperar aquesta eina tan important i tan poderosa que és la capacitat d’imaginar i, sobretot, de recuperar els nostres objectius i el timó de la nostra vida.
Mentre fem aquest exercici, val la pena observar com ens sentim, perquè si el fem a consciència, de ben segur, ens sentirem molt lliures i recuperarem tota la nostra força original. Recordeu que quan sortim de fàbrica no tenim cap límit, els límits són només a la nostra ment, conseqüència de la nostra cultura, les nostres creences, les nostres idees, la moral, etc. El més important de tot és arribar a la seguretat de què estem fent allò que nosaltres volem i no allò que els altres volen que fem.Siguem agosarats i recobrem tot el nostre poder d’imaginar i de viure. Poder que neix amb nosaltres i que hem de fer tot allò que estigui al nostre abast per conservar sempre. Sense aquest poder esdevenim éssers grisos. Amb la imaginació, farem que el nostre pensament, que és creatiu, creï la nostra realitat, tal i com nosaltres la desitgem. Som-hi!