Els mitjans de comunicació es fan ressò puntualment d’un dels problemes més greus de la nostra societat: allò que anomenen violència de gènere. No podem saber si avui hi ha més casos que en temps passats, perquè no tenim estadístiques que ens ho puguin demostrar. És altament possible que passés el mateix, amb l’única diferència que abans no estàvem informats a l’instant com ara.
Dic que és un dels problemes més greus de la nostra societat, perquè mostra d’una forma evident l’enfrontament que des de temps immemorials hi ha entre ambdós sexes. Enfrontament afavorit per la història, pels costums i per la cultura, que ens ha portat, a través dels anys, a relacionar-nos des de la desigualtat.
L’enfrontament entre sexes és una conseqüència de la manca d’amor i de respecte, que fa que siguem capaços de menysprear un ésser humà amb els mateixos drets i deures que els nostres. Sense respecte les relacions entre humans esdevenen sempre desiguals, perquè hi ha un esperit de comparació, d’avaluació constant. Això fa que ens passem la vida etiquetant-nos i etiquetant els altres, cosa que ens impedeix reconèixer-nos com a éssers distints, singulars i complets.
Si bé la manca de respecte és un escull dur de travessar, encara ho és més la confusió del concepte amor pel concepte possessió. Quantes vegades, sobretot en les relacions de parella, en n’adonem que l’amor brilla per la seva absència, havent ocupat el seu lloc un binomi malaltís consistent en relacions de possessió- dependència.
L’amor és l’únic element que ens permet relacionar-nos des de la llibertat, sense aferraments, des del sentiment profund de respecte i d’igualtat, sense tenir necessitat ni de posseir ni de dependre de ningú, veient l’altre com aquell que ens complementa, ens ensenya, ens fa de mirall i es fon amb nosaltres formant una unitat.
Està escrit: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Jo 13,35), o “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics” (Jo 15,13).
Avui, quan ens trobem amb tantes parelles trencades, amb tantes parelles que viuen maltractant-se, amb tantes relacions fonamentades en l’odi, en la possessió, en la injustícia, no podem deixar de plantejar-nos quina ha de ser la nostra aportació per pal·liar aquest desgavell. I tinc el ple convenciment que la nostra aportació no ha de ser només de rebuig als maltractaments, de condemna, de judici, de denúncia, sinó que cadascú en el seu àmbit personal ha de començar a sembrar llavors d’amor veritable. Veient cada dia l’altre amb ulls acabats d’estrenar, respectant-lo, acollint-lo, permetent que s’expressi en llibertat, sense demanar-li res a canvi.Quan tu i jo ens estimem, deixem d’existir per passar a formar part de la unitat.
