Els aiguats al País Valencià són un fenomen meteorològic recurrent que ha afectat la zona durant segles, causant greus danys materials, socials i econòmics. La combinació de factors meteorològics i geogràfics fa que aquesta zona sigui especialment vulnerable a les precipitacions torrencials, que sovint superen la capacitat dels sistemes de drenatge i provoquen inundacions. No obstant això, els aiguats han afectat ciutats i altres zones d’aquesta comunitat, especialment en èpoques de transició com la tardor, quan el fenomen de la gota freda (ara anomenat DANA: Depressió en Nivells Alts) pot desencadenar tempestes intenses i difícils de preveure. I, tot i saber que l’aigua és un bé escàs que hem enyorat durant un llarg període de sequera, també sabem que totes les masses piquen i que l’excés d’aigua provoca estralls de grans dimensions.
La vulnerabilitat del País Valencià als aiguats es deu a factors climatològics i geogràfics. Situat a la costa mediterrània, experimenta un clima típicament mediterrani amb estius secs i calorosos i hiverns suaus, però amb episodis de precipitacions intenses durant la tardor. La proximitat del mar Mediterrani, que s’escalfa durant l’estiu, fa que hi hagi grans masses d’aire humit a la zona. Quan arriba una DANA, aquest aire humit es troba amb aire fred en alçada, i això provoca la condensació massiva d’aigua en forma de pluges torrencials. Aquest fenomen es pot intensificar durant la tardor, quan les aigües del Mediterrani estan en el seu punt màxim de temperatura i, per tant, generen més humitat, alimentant aquestes pluges intenses.
El 14 d’octubre de 1957, València va patir una de les pitjors catàstrofes de la seva història: la riuada del Túria. Després de dies de fortes pluges, el riu Túria es va desbordar, i una gran quantitat d’aigua va inundar la ciutat, amb nivells que en alguns punts van superar els tres metres. L’aiguat va causar la mort de prop de cent persones, i va deixar milers de persones sense llar. Com a resposta a la riuada de 1957, es va prendre la decisió de desviar el riu Túria fora de la ciutat per evitar que una catàstrofe similar tornés a ocórrer. Es va construir un nou llit per al riu al sud de València, conegut com el Pla Sud, que es va finalitzar als anys 60. Dissortadament, avui hem de parlar d’un nou desastre natural de conseqüències encara incalculables. A hores d’ara desconeixem el número de morts i de desapareguts, però tot fa pensar que sobrepassa amb escreix el del 1957. Tenim una població desemparada, dirigida per ineptes i mentiders que es dediquen a tirar les responsabilitats a la cara de l’oponent, mentre gran part del poble ho ha perdut tot, les cases, totes les pertinences, comerços, infraestructures i, molts d’ells, no poden iniciar un dol com Déu mana, perquè no poden saber si els seus parents desapareguts són morts. Avui més que mai hem de saber que malgrat tot ens tenim els uns als altres i que les onades de solidaritat que ha desfermat la tragèdia ens fan creure més que mai en l’ésser humà. I més que mai ens necessitem els uns als altres per ajudar-nos i fer fora aquells que ens han abandonat a la nostra sort, quan han vingut maldades, i s’espolsen les vergonyes amb mentides.
