Aquesta escola, que en diem vida, ens ofereix a cada instant la possibilitat d’aprendre els ensenyaments pels que ens vam matricular en arribar-hi. Tot allò que ens envolta són senyals que cal tenir en comte perquè ens parlen de nosaltres, dels nostre punts forts i de les nostres febleses i, si hi parem la suficient atenció, ens indiquen camins per superar els obstacles.
La nostra relació amb la natura, amb el lloc on vivim, amb les persones que ens envolten, no són cap casualitat ni cap caprici fortuït, sinó que formen part dels nostres assignatures de vida.
Sovint se’ns fa difícil descobrir qui som o com som en realitat. Si vivim distrets no arribem a poder desxifrar les nostres vivències i les nostres relacions, perquè el brogit de l’ambient exterior i, sobretot, el brogit dels nostres pensaments, emmascara la nostra percepció. Som éssers únics i irrepetibles que formem part d’un tot que ens complementa i ens completa. Observant la nostra relació amb l’entorn podem descobrir com som en realitat.
És important tenir en compte que no podem veure res fora de nosaltres que no sigui dins nostre. Tot allò que observem en el comportament dels altres existeix en nosaltres mateixos. En cada un de nosaltres hi ha tot l’univers com un holograma que es va repetint en totes cada una de les nostres cèl·lules i en les dels altres.
Tots aquells que ens envolten ens mostren parts de nosaltres mateixos que ens agraden o no, i la nostra comesa és desxifrar justament perquè ens passa això, cosa que ens permetrà conèixer-nos més íntimament. Pot ser que ens sentim atrets per persones que ens mostren parts de nosaltres mateixos que tenim desenvolupades i que, en canvi, rebutgen comportaments d’altri que nosaltres no tenim resolts i que tenim tant amagats en el calaix del malendreços de l’inconscient, que desconeixem completament la seva existència. Els altres, doncs, ens fan de mirall mostrant-nos les nostres interioritats. I això és així perquè formem part d’un tot que ens fa membres de la mateixa família, com cèl·lules d’un mateix cos.
En aquest món dual que ens ha tocat viure tot té dues dimensions que, si estem distrets, ens polaritzen i ens enfronten els uns als altres. Només la recerca de l’equilibri pot fer-nos esdevenir éssers complets. Per acabar, un exemple. Si observem els nostres capteniments, podríem concloure que simpatia i antipatia són extrems de la mateixa cosa i la nostra tendència, en lloc de polaritzar-nos i enfrontar-nos els uns als altres, hauria de ser cercar tossudament l’equilibri en l’empatia. Empatia que ens fa fondre en la unitat de la creació i ens allunyà del conflicte permanent en què ens aboca la societat actual. Defugim la confrontació i posem-nos, sempre que puguem, en les sabates de l’altre. Entenent-lo i estimant-lo, per molt feixuc que se’ns faci, serem capaços d’entendre’ns i d’estimar-nos nosaltres mateixos.
