“i tornen els ocells dalt la brancada fent entremaliadures de cristall”
Fragment de La rambla de les floristes de Josep M de Sagarra.
Perquè la vida és una roda que mai no s’atura. Des del naixement fins a la mort les estacions se succeeixen amb una meticulositat suïssa. Cada període de la natura ens presenta un paisatge i una obra d’art diferent i meravellosa, malgrat els esforços dels humans a malmetre la bellesa de la creació.
Sí, amics, sé del cert que tornarà la primavera, enduent-se la monotonia d’un hivern que, com és habitual a les nostres contrades, va vestit d’humitat, cosa que ens recorda l’existència d’uns ossos que, a mesura que s’allunyen del naixement, en temps de fred, es fan notar i cada any grinyolen una mica més. La gran benaurança és que, mentre els sentim grinyolar, vol dir que encara hi som i ens podem relacionar, conviure i estimar.
Viure aquí i ara, vol dir no perdre’s ni una engruna de tot allò que s’esdevé al nostre voltant. Sigui hivern, primavera, estiu o tardor cada instant té els seu què per agrair a la vida tots els dons i possibilitats que ens ofereix. Viure aquí i ara, vol dir prendre consciència que no estem sols, sinó envoltats per una munió d’ànimes que ens fan companyia i que ens donen la possibilitat d’ajudar i de ser ajudats, d’estimar i de ser estimats.
La nostra llibertat individual ens permet obviar l’entorn i procurar per nosaltres mateixos, però ja us dic ara que això és un mal negoci que no té cap compensació i que, a més, ens omple d’un sutge grisós i pudent que només pot derivar en egoisme pur i en totes les facetes d’odi que puguem imaginar, alhora que ens fa perdre una infinitat de possibilitats de contacte humà que són el nostre aliment espiritual per excel·lència. L’aïllament no està fet per l’ésser humà, malgrat haver-hi excepcions que confirmin la regla. La gran majoria som éssers socials que maldem pel contacte amb d’altri per sentir-nos complets i poder compartir joies i dols.
No ens fraccionem en unitats minúscules, sinó sentim-nos tots membres d’una única família, la humanitat. La família, la nacionalitat, el color de la pell, la religió són fragmentacions d’un tot únic i indivisible i, quan la nostra mirada queda reduïda a una part, perdem de vista la totalitat i ens empobrim irremeiablement. El món és casa nostra, almenys així estava pensat en el projecte original, tot i que la nostra curtesa de mires ho hagi anat reduint fins a la sacietat, confinant-nos en reductes cada vegada més xics fins al punt de deixar part dels nostres germans en la més absoluta misèria. Retornem a l’inici, mirem-nos els uns als altres, sense excepció, amb ulls acabats d’estrenar, estimem-nos i tinguem cura del planeta que ens acull. La recompensa no es farà esperar.
