Tems era temps que l’hivern s’estenia com una abraçada gelada i els vents fredorosos arribaven per despertar la natura adormida. Avui, les fulles continuen caient cridant el seu adeu amb gràcia, com dansaires en una simfonia tardoral. Enguany, però, fins a finals d’hivern el fred no ha tret una mica el nas, per recordar-nos temps passats quan les matinades esdevenien una odissea de bufandes ben abrigades i els nassos gotejant per l’alè gèlid de la ventada. Recordo els temps que ens allitàvem ben abrigats, amb un munt de mantes a sobre, d’aquelles que pesaven com un mort i et feien fer un esforç titànic per tombar-te i, escalfant els peus hi teníem una ampolla de goma amb d’aigua calenta que amorosia la fredor humida dels llençols. Mentre el fred ens ensenya el nas, també ens ofereix l’oportunitat de viure i abraçar les petites coses que fan que l’hivern sigui màgic. Al final del dia, amb els nassos rosats com a trofeus, celebrem la temporada freda que ens ha deixat un llegat d’experiències, i esperem amb il·lusió l’escalforeta que la primavera portarà.
Els temps canvien i, tot i que de manera cíclica tot passa i tot torna, en els nostres dies el fred ja no és tan fred com recordem i la calor cada vegada costa més de suportar. Sigui com sigui, la vida és la que és i, segurament, les coses són com són. Els nostres cossos s’han acostumat a una temperatura menys extrema, gràcies als aparells que ens guarden del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu. Això que es pot considerar com una avantatge, també té els seus punts foscos, ja que els nostres cossos cada vegada estan menys preparats per a canvis naturals que posaven a to els nostre sistema immunitari, alhora que els enginys que els humans hem inventat per fer-nos la vida més agradable, malmeten el nostre entorn i fan que la natura hagi de canviar els seus cicles naturals.
Ara només ens resta esperar una bona torbonada que, si pot ser, no faci mal i que s’adolli els nostres pantans, a fi de foragitar el fantasma d’una sequera amenaçadora produïda, més que pel nostre grau de consum, per la poca previsió i ineptitud d’aquells qui són els veritables responsables de fer avançar el país, almenys així ho suposem a l’hora de dipositar el nostre vot.
La vida no s’atura i el nostre món tampoc. Hem d’estar ben amatents per fer, cadascú des de la seva parcel·la, allò que pertoca per al bé comú. Tothom té la part de responsabilitat que li correspon. Si tothom compleix, tot anirà bé, però si algú deixa de fer la seva feina, perjudica a tot el conjunt. Siguem curosos amb les nostres obres, però també exigents amb les obres dels altres. No permetem que per desídia d’uns quants, haguem de sacrificar-nos tots. Exigim a aquells en qui hem dipositat la nostra confiança, i viuen d’aquest dipòsit, que administrin els béns de tots en benefici de tots i no només d’uns quants.La responsabilitat és l’única cosa que no es delega. Sembrem només llavors de pau i de bé i, en la mesura que tots ens hi posem, el nostre món serà cada vegada més habitable, més responsable, més just. Tothom gaudirà del que li pertoca i tots tindrem les mateixes possibilitats. Amén.
