A la societat que ens ha tocat viure, després d’haver passat les llargues etapes d’adquisició de coneixements, d’assimilació de costums i de valors, de produir d’acord amb les pròpies capacitats allò que la societat espera de tu, de donació voluntària al col·lectiu, de complir, en definitiva, amb allò que cadascú creu convenient, arriba un moment de la vida, que tots esperem amb candeletes, perquè representa l’alliberament d’un seguit de responsabilitats que ja no et pertoquen i que anomenem jubilació. Queda clar que la jubilació, del llatí jubilaré, com el seu propi nom indica, significa expressió d’alegria. L’alegria que proporciona haver acomplert amb la pròpia comesa, al llarg de tota una vida.
Lligada a aquesta etapa de la vida hi trobem una situació menys agraïda i és que, per qüestió d’edat, va lligada a la pèrdua. Pèrdua de capacitats, de familiars, d’amics, en definitiva, d’aquell entorn que t’ha acompanyat i que veus com de mica en mica es va desdibuixant i dispersant. La pèrdua de prestigi personal, l’augment de soledat i l’aïllament associats a l’edat avançada, en una societat enfocada als objectius, fa que en molts casos les persones en qüestió siguin considerades més com una càrrega que com el valor de saviesa i d’experiència que són. Això fa que la societat perdi interès per la seva opinió i que, al marge de la col·lecció de pèrdues que aquesta etapa comporta, algunes persones se sentin menystingudes i oblidades. Això pot explicar el caos originat en algunes residències de gent gran durant la pandèmia, bo i esperant que els controls administratius prenguin bona nota i es posin les piles perquè aquesta gent, que ja ho han donat tot, tinguin un final digne i puguin sentir-se estimats i valorats per tots.
En cultures diferents a la nostra, cada edat té la seva responsabilitat i els seus valors i l’ancianitat va lligada a la saviesa i a l’experiència, cosa que podria alliberar-nos d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, alhora que mantenim els valors dels més joves, quan els pares no ho poden fer prou bé, a causa de la competitivitat lligada a l’edat productiva.
Cal que tots ens hi posem per tractar els més grans des de l’amor i no des de la condescendència. He vist moltes persones que els tracten com si fossin infants i això és molt denigrant per a l’ésser humà. I encara és pitjor sentir-se com una nosa. Quants avis verbalitzen que no volen ser una nosa per als fills!
L’educació dels infants és primordial per capgirar aquesta situació. Si als grans se’ls ha escapat de les mans, almenys eduquem els infants per valorar i estimar els avis, amb el respecte que mereixen.En definitiva, la gent gran requereix una abordatge integral. Des de la salut fins a la dimensió social i econòmica, cal establir polítiques i pràctiques que assegurin una atenció completa i respectuosa cap als nostres ancians. La col·laboració de la comunitat és fonamental per garantir que la gent gran pugui gaudir d’una vida plena i digna, i els infants són el futur prometedor que pot capgirar aquesta situació.
