Hi ha un moment a la vida que s’ha de començar a parlar pel broc gros, sense filtres de cap mena, sense vaselina, sense poesia, dient les coses pel seu nom, perquè és l’única manera d’evitar malentesos. Aquest pensament, d’una franquesa desarmant, ens convida a reflexionar sobre la comunicació honesta, directa i, sobretot, necessària en molts moments vitals. Quan deixem enrere les floritures verbals, quan deixem de posar coixins a les veritats per fer-les més còmodes, ens endinsem en un terreny sovint incòmode, però imprescindible per créixer, per establir relacions autèntiques i per fer net allà on la hipocresia i la por han deixat pòsit.
Ens han educat per edulcorar les paraules, per buscar la manera de no fer mal, per no incomodar, per agradar i, en molts casos, això pot ser útil. La diplomàcia, el respecte i l’empatia són valors importants. Ara bé, arriba un moment, potser després d’haver callat massa, d’haver-se empassat massa gripaus, que decidim deixar de ser tan curosament amables. I ho fem, senzillament, dir la veritat crua, directa, sense ornaments. I és que, sovint, embolicar les coses amb metàfores i eufemismes no fa més que perpetuar malentesos i alimentar falses esperances.
Parlar pel broc gros no vol dir ser mal educat, ni cruel, ni mancat de sensibilitat. Vol dir ser valent. Vol dir tenir la capacitat d’afrontar les situacions sense por al conflicte, sense por a no agradar. Quan parles clar, t’alliberes de la càrrega de fingir, de la pressió de quedar bé, de la incomoditat d’estar constantment pendent del que els altres volen sentir. I quan et comuniques des d’aquest lloc de veritat, també convides els altres a fer-ho.
Hi ha qui confon la franquesa amb l’agressivitat. Però cal saber distingir entre la duresa de les paraules i la intenció amb què es diuen. Quan una persona parla clar, pot semblar que és brusca o insensible. Però aquesta mateixa persona t’està estalviant malentesos, t’està donant una oportunitat per reaccionar, per millorar, per posar les coses al seu lloc. En canvi, aquell que sempre busca la paraula bonica, que evita el conflicte, pot acabar sent còmplice de l’autoengany.
Ara bé, quan ja has estat prou pacient, prou educat, prou subtil, i la teva veu no ha estat escoltada. Quan has intentat explicar les coses amb tacte i només has rebut indiferència o menyspreu, cal parlar clar. Per respecte a tu mateix. Perquè callar també és una forma de rendició.Parlar pel broc gros implica confiança. Confiança en un mateix, en la pròpia percepció, i també en els altres, en la seva capacitat de rebre la veritat sense trencar-se. La veritat té una força transformadora. Pot fer mal, però també cura. És l’inici de molts finals necessaris i de molts començaments honestos. Quan parlem pel broc gros, estem posant límits, estem reivindicant la nostra veu, estem deixant clar què volem i què no. I això, lluny de ser una mostra de duresa, és una expressió de llibertat. Això sí, ho hem de fer sempre des de l’amor i no des del ressentiment, des del respecte i no des de l’engany. Fet i fet estem tots entre família.
ARTICLE NÚM 1000, PUBLICAT A LA REVISTA LA CLAU. SETMANARI DEL MARESME.
