Existeix un caliu antic que crema sense consumir, una flama dolça que neix en el silenci de l’ànima i parla amb veu més fonda que la dels vents. És l’amor. No pas l’amor fugisser dels dies lleugers, ni el miratge dels sentits que es fon com boira al sol del matí, sinó l’amor que no mor, l’amor que no s’esvaeix, l’amor que ve de Déu.
Un amor que neix del cor de l’Etern, de la font sagrada on s’abraça la llum i la pau. Un amor que no es compra ni es ven. És un do, una crida, una presència que ens travessa el pit i ens fa germans, tot i la pols, tot i les fronteres, tot i els murs de por que aixequem sense voler.
Déu ens estima i no ho fa amb paraules, sinó amb essència. Ens infon l’alè del seu amor perquè puguem respirar-lo en cada gest, en cada mirada. I així, sense saber-ho, com qui camina pel bosc i no veu el sol però en sent l’escalf, ens trobem units. Units en la tendresa que sap perdonar. Units en la compassió que s’abaixa i escolta. Units en la joia senzilla de qui comparteix el pa, la pena i la pregària.
L’amor que ve de Déu és aquell que no demana res a canvi. És sembrat en el cor dels qui sofreixen i en el dels qui consolen. El trobem en el rostre cansat d’una mare que cuida, en el silenci d’un amic que acompanya, en el somriure que algú t’ofereix quan tot és fosc. És una espurna divina en el llot del nostre dia a dia. I per això ens uneix: perquè ens iguala.
En aquest amor no hi ha superior ni inferior. No hi ha enemic, no hi ha estrany. Només hi ha fills d’un mateix Pare. Els nostres noms, tan diferents, s’ajunten com estrelles dins d’un mateix cel.
Som germans no pas per sang ni per nom, sinó perquè en el centre de cadascú hi ha el batec d’aquest amor que ens fa reconèixer-nos en l’altre. Quan mirem amb ulls nets, veiem que la tristesa d’un ens toca a tots, que l’alegria d’una mà que ajuda és llum que s’escampa com un encenser roent. I així descobrim que el cel comença aquí, en cada acte d’amor que neix de Déu i es fa gest humà.
Hi ha un misteri que no podem dir amb paraules, però que sentim com una música que ens envolta quan estimem. És la veu que ens uneix com branques d’un sol arbre, com gotes d’un mateix mar.
I per això, encara que hi hagi guerra, rancor o indiferència, l’amor de Déu no s’apaga. Travessa el fred del món com una brasa amagada sota la neu, esperant el moment de revifar.I el món, de mica en mica, recorda qui és. Ni enemics. Ni estranys. Sinó germans. Units no per força, sinó per amor. Per l’amor que ens ve de Déu. L’únic amor que no passa. L’únic amor que uneix.2025
