Hi ha situacions que ens fan prendre consciència de la nostra fragilitat. Un dia tenim la sensació de tenir-ho tot —una vida ben estructurada, la seguretat de casa, el confort de les petites coses, les persones que estimem a prop— i, de cop i volta, per una apagada de llum, ens quedem sense res. Aquesta metàfora aparentment senzilla conté una veritat profunda: som molt més vulnerables del que ens agrada pensar.
Planifiquem, organitzem, projectem el futur com si fos una carretera recta i previsible. Però la vida, tossuda i misteriosa, no respon a cap guió fix. Quan la llum s’apaga —sigui literalment o simbòlica—, descobrim com d’efímer és tot allò que crèiem permanent. Una malaltia sobtada, la pèrdua d’una feina, un trencament inesperat, o fins i tot un fet anecdòtic com quedar-nos a les fosques un dia qualsevol… Tot plegat ens obliga a mirar cap endins. Ens despulla. Ens revela que no som tan autosuficients com ens pensem. Ens fa sentir por, sí, però també pot obrir-nos la porta a dimensions més profundes.
Hi ha una bellesa particular en aquest instant de buidor. És com si enmig de la foscor, quan desapareixen les distraccions, poguéssim escoltar millor el que hi ha dins nostre. La fragilitat ens recorda que tot és provisional, que res no està garantit, que estimar avui és més important que planificar demà.
Quan ens adonem que ens podem quedar sense res, també descobrim què és realment valuós. Potser és en aquell moment, asseguts en silenci mentre esperem que torni la llum, quan percebem amb més claredat la presència d’algú al nostre costat, el caliu d’una veu estimada, o el confort de saber-nos vius malgrat tot. I és llavors quan la gratitud floreix com una espelma desafiant la foscor.
Aquests moments no només ens fan vulnerables, sinó també més humans. Ens igualen. Tots coneixerem alguna apagada: emocional, espiritual, física. I cadascuna d’aquestes nits fosques pot ser un punt d’inflexió. Potser ens costa veure-ho mentre hi som immersos, però sovint, amb el temps, reconeixerem que ens ha canviat, que ens ha fet més savis, més compassius, més atents.
Potser la lliçó més gran és entendre que mai no ho tenim tot. I que tampoc mai no estem completament sols ni completament perduts. Som com fanalets en la nit, petits però capaços d’il·luminar entorns foscos. La fragilitat no ha de ser una condemna, sinó una porta cap a una força més humil, més autèntica.Així doncs, quan s’apagui la llum —i abans o després ho farà— no correm a buscar interruptors. Aturem-nos. Respirem. Escoltem. Potser en la quietud de la foscor descobrirem una nova manera de veure el món, més clara que amb mil focus encesos. I potser, en aquell precís instant de buit, entendrem que el que som no depèn del que tenim, sinó del que som capaços d’estimar, d’afrontar i de compartir, fins i tot quan no es veu res.
