…i a la bandolera hi duia la primavera el 20 de març. (Joan Manuel Serrat).
Quan l’hivern s’escola, quelcom imperceptible comença a canviar en l’ambient. Els matins encara són fresquets, les nits es mantenen llargues, però la llum del dia dura una mica més, i els primers indicis d’un renaixement es manifesten en els detalls més subtils de la natura. No és encara la primavera, però tampoc ja és aquell hivern que semblava etern, amb el seu fred persistent. És un temps de canvi, un espai de frontera entre el recolliment i l’esclat, un moment de gestació en què la vida es prepara per tornar a emergir.
Al final de l’hivern, la terra es destensa a poc a poc, deixant enrere la seva rigidesa. Les darreres pluges fan que l’aigua gelada dels rierols torni a córrer amb més llibertat. Els arbres comencen a insinuar la promesa de nous brots. Encara no s’hi veu clarament la vida, però ja es percep en l’aire una vibració suau que només els ulls més atents poden captar. Les primeres flors que desafien l’hivern són un prodigi de resistència i esperança. Els lliris de neu apareixen tímidament a les vores dels camins, les violetes s’amaguen entre l’herba humida, i les mimoses esclaten en un groc intens que il·lumina els racons més inesperats. Aquestes flors no esperen la primavera per obrir-se; són la seva avançada, l’anunci d’un canvi inevitable.
Aquesta viatge entre estacions és també una metàfora de la vida. Hi ha moments en què tot sembla quiet, sense moviment, com si res no pogués canviar. Però, a sota d’aquesta superfície aparentment immòbil, la transformació ja ha començat. Els canvis més profunds no es produeixen de cop, sinó en silenci, en la paciència del temps. L’hivern no desapareix en un sol dia, ni la primavera arriba de cop i volta. Hi ha un procés de maduració. La natura fa la seva feina sense pressa però sense pausa.
Aquest canvi també es manifesta en les persones. Després de mesos de fred i introspecció, els carrers tornen a omplir-se de vida. La gent surt a passejar amb menys capes de roba, els balcons recuperen les flors que havien quedat malmeses pel fred. És un despertar gradual, com si el món sencer estigués recuperant l’energia després d’un llarg son.
La natura no s’afanya, no es forcen els processos: simplement deixa que tot segueixi el seu curs. I potser aquesta és la gran lliçó d’aquest moment de l’any: saber esperar, entendre que cada cosa té el seu temps, i confiar que després de la fredor sempre arriba el desglaç. La riquesa del nostre refranyer ens ho fa evident amb aquell: “No hi ha mal que cent anys duri”.
Al final de l’hivern, la primavera ja és una promesa escrita en els brots més menuts, en el perfum subtil de la terra mullada, en el blau més clar del cel. Tot està a punt per esclatar a la vida, per renovar-se, per recordar-nos que, malgrat les adversitats, sempre hi ha una segona oportunitat per començar de nou i cantar un himne a la creació.
