Diuen que vivim més anys que mai. Fantàstic! Però, ei!, viure més no sempre vol dir viure millor. A molts avis i àvies se’ls allarga la vida, sí, però a vegades sembla que només els allarguin la cua d’espera per veure el metge, el temps al menjador de la residència o la factura de la calefacció.
La manca de recursos: Les residències sovint tenen menys personal que un bar a les tres de la tarda en un poble petit. Un cuidador ha d’atendre tantes persones alhora que si li dius que també faci un Sudoku, et mirarà com si li haguessis demanat que resolgui el misteri de l’univers. I el sou? Millor no parlar-ne.
Després tenim la medicalització de la vellesa. Arriba un moment que la pastillera setmanal sembla un joc de colors de l’arc de Sant Martí. Pastilles per dormir, per despertar-se, per recordar, per oblidar, per no tenir gana, per tenir-ne massa… I, a més, el metge et diu: “No prenguis alcohol”. Perdoneu, però a aquestes alçades, un gotet de vi és gairebé patrimoni cultural.
El següent punt és la soledat, que no surt als informatius perquè no fa soroll, però pesa més que un televisor antic. Moltes persones grans passen els dies parlant amb el rellotge de paret o amb la planta del menjador, perquè ningú truca, ningú ve.
I què dir de la falta de veu de la gent gran en les decisions polítiques? Sembla que quan un compleix els 70, automàticament se’l passa a una espècie de “modo silenci”. Els fan plans, decrets i protocols, però ningú els pregunta si realment volen viure en una residència amb olor a desinfectant o si preferirien compartir pis amb quatre amics i una cafetera decent.
I aquí ve una idea que sembla de ciència-ficció però no ho és: altres models de vida per a la vellesa. Cohabitatges, pisos tutelats, comunitats on cada avi té el seu hort, el seu gos i el seu grup de ioga. Però clar, costa canviar el xip quan el sistema sembla més pensat per aparcar la gent gran que per viure-hi. Com si ser vell fos un tràmit administratiu abans de la desaparició.
En el fons, l’atenció a la tercera edat no és només un tema de diners o de polítiques. És una qüestió de mirada. De deixar de veure els avis com “els que ja no poden” i començar a veure’ls com “els que encara saben”.
I potser, només potser, si cuidéssim millor els nostres grans, ells també cuidarien millor el nostre record. I algun dia, quan nosaltres siguem els de les pastilles, les residències i les plantes que ens fan companyia, agrairem que algú, en lloc de riure’s de nosaltres, ens expliqui un acudit mentre ens serveix la sopa calenta.Al cap i a la fi, envellir no és cap tragèdia: és el privilegi més gran que tenim. Només falta que la societat s’ho cregui… i que posi el micro davant dels qui ja en saben, que són els que han viscut prou per riure’s una mica de tot plegat.
Escrit 1.006
